Una política de defensa?

Comparteix!

Darrerament ha sorgit un debat sobre si la futura Catalunya independent necessitarà o no d’una política de defensa i, més particularment, d’un exèrcit. Aquest debat està equivocat de base ja que aquest no hauria de ser el debat,

En qualsevol cas, aquest debat és hereu de la confusió terminològica existent entre el què és seguretat i el què és defensa, dos termes íntimament relacionats, però conceptualment diferents. El terme seguretat se sol vincular amb un estat (lliure de perills, riscos i amenaces), mentre que el terme defensa se sol vincular amb una acció (les que es porten a terme per protegir-se d’aquests perills, riscos i amenaces), però també s’utilitza erròniament el terme seguretat per referir-se a la seguretat interior (la garantia de la qual se sol atribuir a un cos armat de naturalesa civil, és a dir, a les forces policials), mentre que el terme defensa s’utilitza per referir-se a la seguretat exterior (la garantia de la qual se sol atribuir a un cos armat de naturalesa militar, és a dir, a les mal denominades forces armades o exèrcits).

Fruit d’aquesta dicotomia, la majoria de països del nostre entorn han acabat diferenciant una i altra seguretat, com si no fossin la mateixa cosa o no protegissin els mateixos interessos nacionals, creant separadament ministeris diferenciats, amb les seves pròpies estructures, polítiques i estratègies també del tot diferenciades, donant lloc a múltiples disfuncions, descoordinacions i malbaratament de recursos públics, com molt bé hem pogut comprovar en el cas espanyol.

En canvi, nosaltres tenim la extraordinària oportunitat de poder crear ex novo el nostre propi sistema de seguretat nacional, sense herències i disfuncions passades, sense haver de diferenciar el què és seguretat exterior o interior, seguretat o defensa, superant aquesta absurda dicotomia i dissenyant un sistema de seguretat nacional integral, que comprengui totes les dimensions que han de conformar la nostra seguretat, no només les dimensions interna i externa, sinó també la mediambiental, l’econòmica, l’energètica, la marítima, la social, l’alimentària, entre moltes altres. Això sí, sense renunciar a cap d’elles per absurds motius ideològics.

Perquè al cap i a la fi, tant les mal denominades estructures de seguretat, com les igualment mal denominades estructures de defensa, pretenen garantir els mateixos interessos nacionals de seguretat, és a dir, la seguretat i el benestar dels nostres ciutadans i la integritat i l’estabilitat del nostre territori nacional, així com, com a nació solidària, contribuir, juntament amb la comunitat internacional, al restabliment i manteniment de la pau i la seguretat internacionals, en el marc dels compromisos, aliances i tractats que anirem assumint.

Per tot això, cal que configurem un nou sol sistema de seguretat integral adaptat a aquest nou segle, adaptat als nous riscos i amenaces actuals (que molts d’ells res tenen a veure als del segle anterior i a partir dels quals es van dissenyar molts sistemes de seguretat que han acabat esdevenint obsolets i ineficients) i implementem un sol sistema de seguretat que sigui sostenible i que combini la seguretat humana, amb la seguretat nacional i la seguretat col·lectiva.

I probablement dins d’aquest sistema de seguretat integral necessitarem d’un cos de naturalesa militar, degudament preparat i equipat tant per actuar dins el nostre territori nacional, com a fora de les nostres fronteres en el marc d’alguna operació o missió internacional, juntament amb la comunitat internacional, per garantir la seguretat internacional, en complicades circumstàncies o en teatres d’operacions, capaç de participar en les accions internacionals d’ajuda humanitària en casos de crisis, conflictes o catàstrofes, i en el desenvolupament d’accions de cooperació i col·laboració internacional per a la prevenció d’eventuals situacions de conflicte.

Però aquest és un debat que hauríem de tenim més endavant, quan tinguem realment clar (que en aquests moments lamentablement no tenim), quina seguretat volem per a aquest nou país, i, en cas de decidir finalment la necessitat de disposar d’un cos de naturalesa militar, aquest component militar hauria de formar part, com una baula més, de tot l’entramat integral que ha de conformar el futur sistema de seguretat de la nova República Catalana, juntament amb la resta de cossos i estructures que hauran de garantir la resta de dimensions que conformaran aquesta nova concepció moderna de seguretat per al nostre nou país.

Marc Costa