“Terrorisme incessant” de Manuel Castells

Així, en aquest article analitza el fenomen del terrorisme jihadista i també com aquest és sovint utilitzat políticament. A continuació i pel seu interès el reproduïm íntegrament:

Emmudeix la veu, s’esgoten les paraules, les llàgrimes s’assequen, l’horror nia en la nostra vivència i es fa imatge rutinària sense que, aparentment, puguem aturar aquell vertigen de destrucció que ens condueix a la negació de l’humà. O potser a la supremacia d’aquella humanitat destructora que tots portem dins. I tot i això, ho sabem tot. Sabem qui es fa terrorista i per què. Sabem com ho fan. I sabem que la necessària repressió policial i les innecessàries guerres d’extermini alimenten l’espiral d’odi i violència en tots els àmbits de les nostres vides. I és que la nostra pràctica institucional utilitza el que sabem per a finalitats que tenen poc a veure amb aturar el terrorisme.

Per exemple, per guanyar eleccions mitjançant l’exacerbació de xenofòbia i islamofòbia. Com ha fet Trump i va intentar Le Pen. O per controlar el petroli de l’ Orient Mitjà. Com van fer Bush, Blair i Aznar envaint l’ Iraq i desestabilitzant el país per sempre, mitjançant la mentida de les armes de destrucció massiva. O per destruir la convivència obrint vies a l’autoritarisme. Com va fer Putin quan va assumir el poder enmig de l’emoció d’un atemptat mortífer a Moscou atribuït espúriament a txetxens.

Però què és el que sabem exactament, després de dues dècades de terrorisme islàmic?

Els terroristes són joves musulmans radicalitzats, que rebutgen els valors dominants de la societat en què viuen, se solidaritzen amb els seus correligionaris a l’ Orient Mitjà i se senten part d’un moviment global per defensar l’islam. La immensa majoria dels terroristes a Europa són europeus, nascuts i criats als nostres països i ciutadans del seu país. Però són una ínfima minoria de la comunitat musulmana. Els 19 milions de musulmans que viuen en la Unió Europea (1,6 milions a Espanya) en la seva immensa majoria condemnen el terrorisme, segueixen les normes de convivència i simplement demanen respecte als seus valors i tradicions. Només uns mil han estat detinguts per possible radicalització. I cal recordar que el pitjor terrorisme islàmic ocorre en països musulmans. Hi ha hagut cent vegades més víctimes musulmanes que víctimes cristianes. Tot i així, el pànic que suscita el terrorisme indiscriminat està tenint un efecte profund en el nostre mode de vida. La por quotidiana corroeix la convivència. I encara que els radicalitzats siguin una ínfima minoria, augmenten en quantitat i en velocitat de la seva radicalització, a partir de la connexió creixent entre l’ Orient Mitjà i el que succeeix a Europa. L’adhesió a l’ Estat Islàmic és més mental que organitzativa. La imatge de columnes de combatents avançant a l’ Iraq i Síria i derrotant exèrcits avalats pels poders mundials suscita l’entusiasme dels joves que busquen en el projecte purificador del gihadisme, inclòs el martiri, el sentit d’una vida que se’ls escapa, mancats d’integració cultural en les societats europees.

Encara que busquem connexions organitzatives perquè la nostra policia està entrenada per a això, les bombes es fabriquen a casa, aprenent a fer-ho per internet o amb consells i materials facilitats per xarxes clandestines que han anat formant-se al llarg del temps. Xarxes que es reconfiguren constantment en funció d’un ideal que es reprodueix sota diferents sigles, d’ Al-Qaida a l’ Estat Islàmic. Mentre les fonts de radicalització aquí i de guerres diverses allà no s’eliminin, no hi haurà policia capaç d’impedir que un camió es precipiti en un passeig o que un assassí amb un ganivet degolli innocents o que una bomba de claus amb una càrrega de productes químics domèstics mati i mutili nens en l’alegria d’un concert. Però com que alguna cosa cal fer i el més fàcil és fer el de sempre, a poc a poc entrem en una vida dominada per la por en què l’espai públic passa a ser militaritzat. Si l’acció policial no és suficient, fins i tot avalada per l’exèrcit, com prevenir la destrucció i la mort? Es parla d’integració de les comunitats musulmanes. Però això requereix una voluntat política, avalada per la ciutadania,
que implica una tolerància cultural i social profunda, que es contradiu amb l’hostilitat creixent després de cada atemptat. La crisi educativa i laboral dels joves musulmans discriminats requeriria donar-los una prioritat
que els ciutadans rebutgen. I el sentiment d’humiliació i marginació que molts senten no s’apaivaga amb bones paraules.

D’altra banda, l’anul·lació de la referència simbòlica a lOrient Mitjà exigiria una victòria militar que busquen Trump i Putin en aquest moment, però que és improbable perquè portaria noves invasions i més despeses en vides i diners que els ciutadans occidentals no estan disposats a acceptar: “Que es matin entre ells”, és l’actitud general. I les mesures més eficaces contra l’ EI no es contemplen. En concret, se suposa que el regne i els emirats de la península Aràbiga financen indirectament els seguidors islàmics (per això no pateixen atacs), però són aliats essencials dels Estats Units que no es poden tocar.

En aquestes condicions, alguns diuen que “només ens queda resar”. Doncs no és mala idea, no només pel valor de la pregària, sinó com a estra­tègia. Perquè fer una aliança de líders reli­giosos cristians i musulmans per la pau i la vida pot ser més eficaç que les bombes respecte d’un moviment de referència religiosa, deslegitimant el terrorisme. En això treballa d’algun temps ençà la Comunitat de Sant’Egidio, en col·laboració amb el papa Francesc i amb el seu equivalent sunnita, el rector de la mesquita Al-Azhar del Caire, on va ser Francesc fa unes setmanes. Només la pau de les ments pot aconseguir la pau al món. Perquè totes les altres coses estan fracassant i arrosseguen en el seu fracàs la nostra manera de ser.