Sergi Sol: “Mossos”

Comparteix!

En un article al Nacional Sergi Sol afirma que “Mai, mai en un estat democràtic, s’ha utilitzat la violència policial contra el gruix de la ciutadania, contra els drets de milions de persones que van protagonitzar una exemplar lliçó de civisme. Aquest és el veritable motiu, el principal, pel qual estan tan enrabiats contra el conseller Quim Forn. Perquè l’únic que esperaven de Forn era que llancés la Policia de Catalunya contra els catalans que volien votar, sense contemplacions. No l’hi perdonen. Aquí neix part de l’operació de càstig i venjança contra el Govern destituït pel 155”.

A continuació el reproduïm íntegrament:

En aquest país oblidem tan ràpid que passar del cel a l’infern és qüestió de dies. El 17 d’agost, data de l’atemptat gihadista al cor de Barcelona, hi havia a Catalunya un conseller d’Interior que es deia Quim Forn i per sota seu (la jerarquia i l’obediència són la gènesi de tota policia) un major dels Mossos que es deia Josep Lluís Trapero. El bàrbar atropellament de la Rambla va ser respost amb eficàcia i exemplaritat pels Mossos. Tothom ho va celebrar, tota la gent de bona voluntat almenys. Excepte els de sempre. La brillant actuació dels Mossos va sorprendre el Ministeri de l’Interior. Amb Zoido al capdavant, el govern de Rajoy va deixar en evidència la seva incomoditat davant els èxits policials de la policia catalana. El ministre va demostrar una profunda ineptitud a cada compareixença i va pair amb una visible indigestió els èxits policials que s’apuntaven els Mossos.

El govern espanyol va fer tard i quan va reaccionar va ser maldestre. Així que, desubicat i desbordat, es va llançar a qüestionar la bona feina, precisament perquè era una bona feina. Per a aquest propòsit va comptar, un cop més, amb la complicitat d’una premsa afí al govern espanyol que va viure el protagonisme i la solvència dels Mossos i, per tant, del Govern de Catalunya, amb estupor.

En un país normal, amb mandataris honrats i responsables, Zoido hauria d’haver estat fulminantment destituït, pel cap baix. Per a més inri, el cervell de l’operació terrorista estava en nòmina del CNI. L’escàndol no pot ser més flagrant. Misèria moral. Zoido i el conjunt el govern del PP no van tenir cap paper, ni tan sols auxiliar, en la desarticulació de la cèl·lula gihadista. En canvi, van provar de manipular la commoció per l’atemptat contra el Govern de Catalunya, amb la descarada intenció d’avortar l’1 d’octubre. En l’atemptat —mentre amagaven el paper clau del seu confident, l’imam de Ripoll— van intuir un pretext maquiavèl·lic per qüestionar el Govern.

A partir d’aquell dia, el Cos dels Mossos d’Esquadra va viure l’inici d’un idil·li amb la societat catalana que va tenir un episodi destacat el 20 de setembre i el seu clímax entre l’1 i el 3 d’octubre. Allò que va succeir el 20 de setembre no és menor. La Guàrdia Civil deté alts càrrecs de la conselleria de Junqueras i irromp a Economia. La resposta popular, cívica i pacífica, és la gènesi del muntatge policial i judicial contra el moviment independentista i també contra els Mossos. Els Mossos, sota les ordres d’un determinat Govern, van protagonitzar una jornada exemplar. El govern del PP va fer el ridícul. L’1 d’octubre els va enfurismar com mai. El seu desig era veure els Mossos repartint llenya a tort i a dret. I els Mossos, obeint el seu Govern, van garantir la seguretat ciutadana i van protegir els drets i llibertats públiques. En canvi, Guàrdia Civil i Cos Nacional de Policia es van afartar de pegar gent que només volia votar. Quan sentim alguns predicadors dels nostres restant tot mèrit al Govern, n’hi ha per caure de cul. El populisme nostrat és devastador. I mesquí.

Mai, mai en un estat democràtic, s’ha utilitzat la violència policial contra el gruix de la ciutadania, contra els drets de milions de persones que van protagonitzar una exemplar lliçó de civisme. Aquest és el veritable motiu, el principal, pel qual estan tan enrabiats contra el conseller Quim Forn. Perquè l’únic que esperaven de Forn era que llancés la Policia de Catalunya contra els catalans que volien votar, sense contemplacions. No l’hi perdonen. Aquí neix part de l’operació de càstig i venjança contra el Govern destituït pel 155.

Ara, és trist de veure el que està passant i com hi ha persones i organitzacions del moviment independentista que obliden tan fàcilment i que cinc mesos després cauen en les provocacions i esperonen el discurs contra els Mossos. Enduts per la ràbia, sucumbeixen a l’estratègia que el govern del PP havia perpetrat l’1 d’octubre i que el Govern de Catalunya va fer fracassar. La gran diferència entre els Mossos del 17 d’agost, del 20 de setembre i de l’1 d’octubre amb els d’aquest març és que els seus caps també han estat decapitats i que el seu conseller, i la resta del Govern, són a la presó o a l’exili. Avui, els caps dels Mossos, els que manen un cos jerarquitzat com a policia que és, són el triumvirat que formen Sáenz de Santamaría, Zoido i Millo, aquest darrer en funcions de capatàs de la finca. També per això és tan important, fonamental, fer Govern i també aquí queda clar l’absurd de no fer Govern, absurd i incomprensible. Som esclaus del maximalisme. Els Mossos no deixaran de ser policia, només faltaria. Però ho seran a les ordres d’un Govern de persones d’inequívoca trajectòria democràtica i que no frisen per veure com es produeixen enfrontaments, que no gaudeixen veient càrregues dels Mossos contra la ciutadania. Al Cos dels Mossos d’Esquadra hi ha de tot, com a la nostra societat. Alguns hem tingut la sort de compartir llargues estones amb agents que feien el servei d’escorta, com en el cas del vicepresident Oriol Junqueras. Bons professionals, gent collonuda i tan propers que avui els tinc per amics, amics que comparteixen somnis i anhels. I els dol a l’ànima veure les càrregues mentre enyoren tornar a tenir un Govern que s’estimi Catalunya i el Cos de Mossos d’Esquadra.

 

El Nacional 29-3-2018