En un article al Nacional Sergi Sol afirma que “Aquest país oblida ràpid quan es deixa arrossegar per una cultura antipolicial, tan nociva com arrelada. I no només comet una injustícia, es fot un tret al peu. Catalunya no és Euskadi, i voler reproduir aquí, ara i avui, determinats clixés bascos, és un error immens”
A continuació el reproduïm íntegrament:
Si l’1 d’Octubre va ser un èxit clamorós i una derrota de l’Estat sense pal·liatius va ser, entre d’altres, també per l’actitud exemplar dels Mossos d’Esquadra. Molts agents n’han pagat un preu alt. I algun dels seus comandaments, també. Començant pel major Trapero, en mans de l’Audiència Nacional. Trapero no era independentista. I ves a saber què en pensa, avui. Però va ser el responsable policial que va ordenar un determinat operatiu. El resultat és prou conegut. Els Mossos van prioritzar la convivència ciutadana, aferrant-se a una resolució judicial providencial. En cap cas van participar de la salvatjada protagonitzada per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Una salvatjada “metiendo la porra como si no hubiera un mañana” i un nyap, un fracàs esperpèntic, perquè no van evitar que es votés. Potser fins i tot van provocar l’efecte contrari.
Només calia escoltar la lletania dels agents de la Benemèrita i de la Policia Nacional al judici del Suprem per constatar la ràbia, l’odi i el menyspreu contra el cos dels Mossos d’Esquadra, colèrics contra la Policia catalana precisament perquè no havia participat en la carnisseria, en el miserable acte de covardia que van protagonitzar milers d’uniformats arribats de tot l’Estat.
Aquest país oblida ràpid quan es deixa arrossegar per una cultura antipolicial, tan nociva com arrelada. I no només comet una injustícia, es fot un tret al peu. Catalunya no és Euskadi, i voler reproduir aquí, ara i avui, determinats clixés bascos, és un error immens. De l’esquerra abertzale se’n pot aprendre. I molt. Però no pas per reproduir els despropòsits estratègics.
Molts hem viscut de prop la lleialtat i compromís dels Mossos. El mateix Oriol Junqueras tenia i té una relació excepcional amb els agents que formaven part del seu cos d’escortes: patriotes, bons policies i sobretot bones persones. Es jugarien el físic per protegir-lo, en puc donar fe. Durant l’1 d’Octubre vam viure la connivència de no pas pocs agents dels Mossos amb les urnes i vam veure com, en ocasions, agents dels Mossos recriminaven la seva actitud a uniformats arribats de tot l’Estat. Un orgull d’agents, de Policia.
Als Mossos, un cos de prop 18.000 persones, hi ha de tot, com a totes les cases. Dur una estelada no et fa millor persona, ni blanqueja cap actitud reprovable. Ser Policia, tampoc. Algunes de les imatges que hem vist els darrers dies, de càrregues policials completament gratuïtes, o de vehicles arrossegant manifestants, són vergonyoses i mereixen una sanció disciplinària exemplar. La concentració de persones amb una ideologia propera a la dreta extrema en determinades unitats policials, explícitament els antidisturbis, és una urgent anomalia a corregir que només llasta una bona Policia.
Si la criminalització de la dissidència política és una operació d’Estat en tota regla, la criminalització del cos de Mossos d’Esquadra és un altre tret al peu. L’Estat pretén fer passar el conflicte polític que planteja la societat catalana, o si més no una part molt substancial d’aquesta, com un problema d’ordre públic. Alimentar la batussa és caure-hi de quatre grapes. Els Mossos són la Policia de Catalunya. La nostra Policia. I precisament el que més mal fa a aquesta Policia són actuacions com les que han protagonitzat alguns agents o operatius desbordats o descontrolats.
La dissidència política va guanyar l’1 d’Octubre precisament perquè va plantejar un desafiament des de la no-violència. Aquí va raure la victòria popular i alhora la derrota estrepitosa de l’Estat. La pitjor derrota que ha patit un Estat que s’aguanta sobre uns fonaments heretats del franquisme, un Estat podrit a les entranyes, hereu d’un règim criminal, una democràcia viciada d’origen.
I no, no és veritat que els Mossos d’Esquadra siguin igual que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. No ho han estat mai. No és una qüestió de persones individualment considerades, que hi ha de tot, a tot arreu. És molt més profund. Els Mossos, com a cos policial, no tenen res a veure amb la tradició que representen els cossos de seguretat de l’Estat. Trapero no és el general bocamoll de la Guàrdia Civil que amenaça que ho tornaran a fer. La lògica és una altra, per molt que els Mossos estiguin atrapats en una espiral diabòlica. Per cert, què vol dir el general del tricorni quan proclama que ho tornaran a fer parapetat rere un arsenal de pipes i escopetes? O bé vol dir que tornarien a fer el ridícul o bé que tornarien a estomacar els ciutadans. O potser no en tindrien prou. Divendres, sense anar més lluny, la Guàrdia Civil va aturar un autobús a Gelida que anava a l’acte de Lledoners. 2 de novembre, dos anys de l’empresonament de Junqueras. Un dels agents va pujar a l’autobús i el va recórrer, pistola al cinto, mentre un altre agent es quedava al costat del conductor, metralleta en mà. Són així.
El Nacional 4-11-2019
