En un article al Punt Avui el president del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, Miquel Sellarès, reivindica la necessitat de “dotar-nos d’una Llei de Seguretat Nacional de Catalunya”.
A continuació el reproduïm íntegrament:
Hi ha un cert cansament entre els professionals i els experts en seguretat pública del nostre país per la indefinició i els invents de la nostra classe política, que cada legislatura passen només per sobre el tema o intenten vendre projectes de més de trenta anys com a nous.
No se n’adonen que el problema de fons és la nostra manca de consciència nacional de seguretat, ja que Catalunya durant més de tres-cents anys ha vist externalitzada, per la força, la seguretat dels seus ciutadans. Aquests, doncs, no són conscients de la necessitat de tenir estructures d’estat al respecte. Cal, per tant, que tinguem clares les nostres prioritats i no fem volar coloms. El més important són els nostres més de 35.000 professionals de la seguretat pública i milers més de la seguretat privada. Tots ells han de veure potenciada la seva autoestima i la del país. Cal que reconeguem la seva vàlua. I tot això ha de venir acompanyat d’un canvi de mentalitat: hem de passar de la política d’Interior d’aquests últims quaranta anys a una de nova de seguretat nacional que posi com a prioritat les persones i potenciï el suport de tota la ciutadania.
Cal que ens conscienciem que la seguretat no és únicament policies o forces d’autodefensa d’un futur sinó que és tota la política integral i global del país: la seguretat en l’energia, en els transports, en les comunicacions (posant èmfasi en les ciberamenaces), en matèria de conflictivitat internacional, la contaminació, la corrupció, les crisis alimentàries, econòmiques i financeres, la delinqüència organitzada, etcètera.
Davant la situació política i els reptes de futur del nostre país, doncs, més que papers i documents hem de posar en marxa elements vitals i estructures que han de fer possible un projecte de seguretat nacional de Catalunya. Una d’aquestes prioritats hauria de ser potenciar el centre de Mollet del Vallès (actual institut de la Seguretat Pública de Catalunya) per convertir-lo en un gran centre de formació i reciclatge de tots els cossos de seguretat, tant els públics com els privats, de Catalunya. Aquest mateix centre hauria d’incloure, a més a més, una àrea dedicada exclusivament a l’estudi i a la planificació del que s’ha de convertir en el gran pla de seguretat del país. Un pla que hauria d’ aprofitar al màxim les capacitats de què ja disposem, així com tenir en compte les experiències internacionals més punteres ja existents.
Seria necessari, d’altra banda, preparar els comandaments per exercir les competències que avui encara romanen en mans dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat. I això no es podrà exercir, vist el cas, d’un dia per l’altre. S’ha d’haver previst i preparat prèviament.
Sense fer tot el que he explicat fins ara i sense l’autoestima necessària dels nostres professionals passant per afrontar les reivindicacions socials i professionals d’aquests serà difícil engrescar-los ni en nous ni en vells projectes. Hem de tenir molt clar que sense les persones i els lideratges compartits i acceptats no es podran fer passes endavant.
L’actual Departament de l’Interior i l’Associació Catalana de Municipis amb encert han ressuscitat la vella reivindicació dels anys vuitanta sobre la Policia de Catalunya en el camí de crear un sol cos policial: Mossos d’Esquadra més policies locals. Això seria positiu, però a la vegada és voler començar la casa per la teulada.
La Policia de Catalunya és aquella que depèn de les institucions nacionals de Catalunya, els ajuntaments i la Generalitat, i fa dècades que és així. I en tot aquest temps no s’ha fet res en el camí d’aquesta unificació, i pitjor encara, s’ha retrocedit en la tasca de sensibilització professional i nacional. I tampoc s’ha fet res per eliminar alguns regnes de taifes existents en el si d’algunes de les nostres policies locals. I a més a més, aquestes han patit un fort desprestigi per la utilització i manipulació política que se n’ha fet per part dels seus respectius consistoris. Els exemples més clars en serien el de Badalona quan hi governava el PP o el de Barcelona en l’actualitat amb els comuns.
És inconcebible que una policia professional i democràtica hagi d’anar al ritme dels canvis polítics. Abans de res, doncs, cal que trobem els consensos necessaris del Parlament, els municipis i la societat civil per tal de dotar-nos d’una llei de Policia de Catalunya o millor encara, d’una Llei de Seguretat Nacional de Catalunya.
TENIM els professionals per tirar endavant el projecte, només ens manca voluntat política per fer-ho. Sense oblidar-nos de la necessitat de detectar i l’eliminar els diversos De Alfonsos col·locats estratègicament per les clavegueres de l’estat per avortar qualsevol intent d’assolir un veritable projecte de seguretat nacional per a Catalunya.
