Fa uns dies parlàvem d’un exemple d’èxit, el del Port de Barcelona que necessita seguretat de prevenció i extinció d’incendis, i de Bombers de Barcelona que pot oferir aquest servei amb un increment de material, personal i formació.
De fet, aquest model de relació conegut com a win-win, té molt recorregut a Catalunya.
I en tindrà cada cop més, donat l’especial retard en infraestructures que tenim, i que si es vol revertir en poc temps caldrà buscar solucions eficients en temps i diners.
Els gestors d’infraestructures acostumen a veure la seguretat com a part del seu negoci, però també com a cost. I a l’hora, els cossos de bombers generalistes deslligats d’aquella infraestructura, ho veuen com un increment de la seva demanda sense gaire acompanyament efectiu, més enllà d’alguna visita esporàdica o la compra d’algun material simbòlic.
Per això convé buscar les oportunitats de col·laboració de valor afegit entre bombers i el sector privat, en qualsevol d’aquestes grans infraestructures. És a dir, en cada túnel (de carretera o ferrocarril), en cada port o aeroport, en cada gran central energètica, en cada gran polígon industrial, o en cada gran planta química. Això requereix voluntat i flexibilitat per cadascuna de les dues parts.
En aquelles infraestructures que disposin de bombers d’empresa, aquests han de ser el punt de contacte entre l’empresa privada i els serveis públics d’emergències.
Per fer possible aquests acords cal, per un costat que l’administració de bombers tingui prou lideratge intern com per impulsar els canvis necessaris dins d’una maquinària lenta i burocratitzada. Per un altre costat, per al gestor de la infraestructura, integrar més la seguretat li farà augmentar el prestigi (“marca”) i pot reduir els costos derivats dels riscos.
El resultat pot ser el d’una xarxa de bombers més integrats en la societat, però sobretot, el d’una societat molt més segura i resilient (és a dir amb capacitat de reduir l’impacte del risc i afavorir-ne la recuperació).
Bombers per la Independència (ANC)
