En un article a la Vanguardia Pilar Rahola afirma que “alguns defensors de la causa palestina, profundament radicalitzats, es converteixen en el seu pitjor enemic, perquè condemnen els palestins a la violència eterna”.
A continuació el reproduïm íntegrament:
Dilluns a can Cuní es va produir un moment únic. Tant, que goso usar un terme amb sobrepès: va ser lluminós. No només es van trobar un palestí i un jueu, sinó que ho van fer per denunciar la violència. Millor encara, per exigir que no s’utilitzés el nom de Palestina per defensar el terrorisme. Fadi Hassan, president de la Comunitat Palestina d’Euskadi, i Uriel Benguigui, president de la Comunitat Jueva de Barcelona i vicepresident de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya, van superar les seves diferències i van unir el seu testimoni en contra dels portaveus de l’odi. I el resultat va ser això, lluminós.
Aquesta és, potser, l’única conseqüència feliç derivada de l’ignominiós acte de diumenge a Barcelona, que va tenir una defensora acèrrima del terrorisme com a conferenciant. Portar Leila Khaled, que defensa la violència com l’única opció del seu poble –i, per tant, el condemna a un bucle tràgic sense cap sortida–, va ser aberrant, però encara ho va ser més que la conferència hagués estat finançada pel govern de la ciutat. En aquest punt, les paraules de Hassan són demolidores: “L’Ajuntament de Barcelona hauria de demanar disculpes al poble de Barcelona i al poble palestí, per haver finançat un acte de Khaled i donar suport a un discurs d’odi”, i va assegurar que aquest tipus de personatges es lucren i esbeneficien del conflicte. La seva denúncia va anar més enllà i, després d’explicar que va estar a la conferència, i que pensava que podria plantejar un discurs de pau, va assegurar que es va trobar amb un ambient gens sa i tan fanatitzat (“i no eren palestins”) que “semblava que estiguessin a punt de treure un kalàixnikov i disparar trets”. Per aquesta via, va afegir, “el poble palestí no aconseguirà mai res”. I va continuar amb la convicció que aquestes Leilas i aquests discursos estan ancorats als anys cinquanta, del tot esgotats i són inservibles per trobar una sortida. “Que ens deixin als joves parlar de pau”, va reblar amb indignació.
La lliçó derivada de tot plegat és evident: alguns defensors de la causa palestina, profundament radicalitzats, es converteixen en el seu pitjor enemic, perquè condemnen els palestins a la violència eterna. Neguen dos fets fonamentals: un, que l’Estat palestí necessitarà l’Estat israelià, i que els dos pobles estan condemnats a entendre’s; i dos, que el discurs propalestí de l’extrema esquerra es basa en consignes de vella escola, dogmes tot a cent i una ignorància supina.
Per això el palestí Hassan es va arribar a sentir un intrús entre aquell exèrcit de propalestins esforçats i “l’estrella del rock Leila”, segons pròpia definició. El pitjor és la ceguesa dels Colau boys, que ja van ficar la gamba amb una resolució infumable contra Israel, i ara utilitzen els diners públics per finançar una paia que defensa les pistoles i els punyals. És la política de la pancarta i la consigna, tan irresponsable com fanàtica.
La Vanguardia 17-5-2017
