Polítics rapsodes, poetes i policies

Comparteix!

El passat 26 de maig, el ministre d’Interior espanyol anunciava l’aprovació de l’equiparació salarial dels policies nacionals i guàrdies civils amb els policies autonòmics. Era aquesta una antiga reivindicació del cossos i forces de seguretat de l’Estat. Aquest anunci ha tingut lloc en el procés de “des-escalada” i mentre anem cap una “nova normalitat”. Aquest anunci tenia lloc immediatament després o gairebé al mateix temps que es feia públic el cessament i dimissions d’alts comandaments de la Guàrdia Civil. 

Donaria lloc a tot un article la militarització en la gestió de la crisi de la Covid 19, evidenciada en les rodes de premsa que es feien a Madrid. La imatge de comissaris i generals uniformats i les manifestacions, en ocasions desencertades però molt fidels a allò que és l’Estat espanyol, ens recorda un cop més quins són els veritables poders. No ens podem estar de dir com ens han volgut col·locar amb calçador la presència de l’Exèrcit espanyol a Catalunya. No en fem escarafalls, per alguna cosa els paguem amb els nostres impostos. Ras i clar: l’existència de la UME evidencia que sobren militars i manquen bombers, personal de neteja i desinfecció, personal de protecció civil. 

Pel que fa a Catalunya, la comunicació que ha dut a terme el Govern ha estat ben diferent. Òbviament, amb el President i la consellera de Salut no hi compareixien militars perquè no en tenim, però tampoc no hi compareixien policies, i d’aquests en tenim uns quants. El protagonisme l’ha tingut qui li corresponia tenir-lo. No valorarem aquí la gestió de la crisi fet a Catalunya, no ens pertoca i no en sabem prou per a fer-ho amb el rigor que cal. Preservar la salut i la vida de les persones és part fonamental de la seguretat. Des del CEEC sempre hem defensat que va més enllà de policies i militars.  L’aplicació de l’Estat d’alarma ha evidenciat com n’estem de lluny de la República. Hem viscut un nou 155, light potser, però hem estat novament intervinguts. 

Tot i aquesta nova intervenció dels mossos d’esquadra i de les policies locals cal fer autocrítica. No tots els mals vénen de fora. Venim d’anys amb manca de recursos econòmics, amb manca de recursos materials i humans, que sovint han esdevingut excusa per no fer i per no atendre reivindicacions. Mentre als uns -FCSE- els apujaven el sou, als altres -CME i als seus sindicats- seguien marejant-los amb reunions amb el conseller d’Interior i amb el secretari del departament que no arribaven enlloc. 

En anteriors ocasions, des del CEEC, hem posat de manifest la manca d’atenció que han patit els mossos. Des d’aquell “Som 600 enganyats”, al final de la dècada dels 80, el diàleg entre sindicats i Administració no ha progressat en la mateixa mesura i proporció que ho han fet el creixement del Cos, el seu desplegament i l’asumpció de responsabilitats en matèria de seguretat pública. 

Les relacions amb els sindicats, amb un model de representació calcat de la policia espanyola, amb un Consell de la Policia pressumptament paritari, agònic i que no reflecteix, ni respecta ni aplica el resultat de les darreres eleccions sindicals (2019). La judicialització de les relacions sindicals serveix de pretext al departament d’Interior per a no avançar en importants reivindicacions. Els mossos, de la mateixa manera que els ha passat a les FCSE, potser hauran d’esperar dècades a que se’ls reconeguin drets i reivindicacions bàsiques. Segons ens expliquen representants sindicals que exigeixen l’aplicació d’aquells resultats electorals, al departament d’Interior i al Govern els va bé mantenir l’statu quo de determinats sindicats que en el seu dia van estar vinculats a UGT. Afegeixen la sospita de que el fet que els darrers consellers de Treball hagin estat vinculats a aquella central sindical potser hi tingui a veure. Plantegen la hipòtesi de com la manca d’aposta per un sindicalisme nacional per part de CDC i ERC, dirigents de les quals haurien optat per apostar en el seu dia per UGT, ha contribuït a l’actual situació. 

Certament, venim d’anys de retallades, que s’han fet evidents en els serveis públics. Tal i com manifesten repetidament els sindicats del CME mitjançant els seus comunicats, la manca de diàleg, la manca de voluntat d’entesa per part del departament d’Interior en concret i del Govern en general, s’han fet evidents en consellers, secretaris generals, i subdirectors que han exercit com murs i tallafocs. 

El dia 27 de maig, el conseller Buch obsequiava als treballadors del seu departament amb un poema de Miquel Martí i Pol. Molts mossos ens han manifestat la seva indignació pel que consideren és una manca de respecte al poeta i també a ells. En la situació actual i en la què hem viscut darrerament, els versos del poeta de Roda de Ter no han servit per a compensar i suplir les mancances en drets, en condicions de treball i en recursos materials (retribucions, manca de personal, manca de recursos tecnològics, equiparacions salarials, pre-jubilacions, mascaretes, EPI, mesures de protecció, manca de vehicles per a patrullar, eines per a teletreballar, manca de proves PCR, etc.). Una mossa ex-sindicalista, bregada en el sindicalisme policial i en anys de treball patrullant “al carrer”, compartia amb membres del CEEC la seva indignació per la situació viscuda en aquests mesos de pandèmia. Indignació per la manca de recursos, per manca de mitjans. No es queixava de manca de reconeixement pel seu treball en aquesta crisi del coronavirus. Es queixava de la continuada manca compromís, coherència i de reconeixement dels polítics catalans envers els mossos. Es queixava especialment dels qui han governat, governen i dels qui han tingut por d’assumir la cartera d’Interior. Ens deia que històricament s’han sentit “orfes” i com sentien certa enveja d’altres cossos policials. Ens explicava com els mossos ara són a l’espera de que algun comissari sigui cessat i així, per tal de calmar els ànims de la resta del Cos, apagar possibles incendis entre el col·lectiu, aleshores el govern i el departament d’Interior satisfacin les seves justes i antigues reivindicacions. Reconeixia també les situacions complicades i greus que molts catalans viuen i hauran de viure per la crisi actual. Molts dels seus parents es troben en aquestes situacions. 

Acabava dient-nos que sempre hi ha moments per a la poesia, però admetia que en els darrers mesos per a ella i per a molts dels seus companys, les situacions que han viscut, tant pel que fa a l’àmbit professional com el privat, la prosa ha guanyat la partida. La sensació d’abandonament del Cos i dels seus professionals, s’ha mostrat en tota la seva cruesa. Tot i així, el sentiment ja endèmic de manca d’atenció i respecte que va més enllà d’una pagueta (sic) i d’un poema, hi ha el de la manca suport i reconeixement del que se senten mancats des de fa molts anys, que reflecteixen les reivindicacions no ateses. 

Ens digué que tot i ser “mals temps per a la lírica” i la rapsòdia, no se’n podia estar de recordar i dedicar-li al conseller Buch uns versos de Salvador Espriu:

 “Ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble” 

D’Inici de Càntic en el Temple

 I afegí que el compromís, el poble, el país i la pàtria, no poden ser per més temps la coartada per a no respectar els servidors públics.   

 COMISSIÓ POLÍTICA DEL CEEC