Perplexitat i preocupació entre les policies locals de les Illes i, sobretot, entre els professionals més d’esquerres i nacionalistes.

Comparteix!

Què ha passat amb Josep Palouzié? Als anys vuitanta va ser un dels primers policies locals que va tenir consciència que la policia local havia de transformar-se i es va moure en els entorns socialistes i del malaguanyat Jaume Curbet, arquitecte progressista de la Policia de Catalunya. Va tenir temptacions de passar-se als Mossos d’Esquadra però va creure convenient continuar a la policia local i intentar ser cap d’una d’elles. Començà a Santa Perpètua de Mogoda (1985-1987). Després va ser agent a la Guàrdia Urbana de Barcelona (1987-1989) i va fer el salt a sergent per comandar la policia local de Montmeló. Al 1990 es va incorporar a la policia local de Sant Feliu de Guíxols amb la categoria de suboficial, després va ser inspector en cap a la policia local de Blanes, fins al maig de 1997, que va substituir Joan Delort -un dels  grans valors de la Policia de Catalunya- al front de la policia de Girona. Sempre a l’ombra de governs socialistes.

Josep Palouzié és un home inquiet, amb aspiracions i ambicions. Ha fet nombrosos cursos i ha estat instructor de l’Institut de la Seguretat Pública de Catalunya, i ha presidit l’Associació de Caps i Comandaments de les Policies Locals de Catalunya. Llueix sempre 24 medalles, cosa que li ha donat el sobrenom de “Josep, el medalles”. Fins aquí una història de professional de la Policia de Catalunya amb més o menys èxit, sabent navegar entre governs socialistes i convergents.

Però què és el que fa de Josep Palouzié una persona polèmica? En primer lloc, la culpa -si és que la té- no és seva del tot i ja ha passat amb altres professionals de la Policia de Catalunya. El seu país -Catalunya- no l’ha valorat prou i la seva ambició, els copets a l’esquena i l’habilitat de l’Estat i els seus serveis d’intel·ligència van potenciar la seva vena militar. Va fer-se reservista de la Infanteria de Marina i va començar a moure’s en els cercles militars i del CNI a Catalunya.

Mentre ell feia aquesta evolució patriòtica espanyola, el seu país es capgirava i un gran tsunami sobiranista i independentista impregnava tota la societat, inclòs els cossos de seguretat. I ell va optar per oposar-se al sobiranisme i jugar-se-la per Espanya, fins i tot demanant desfilar amb totes les seves medalles i el sabre el Dia de les Forces Armades a Madrid. Estava clar que les seves vinculacions amb la intel·ligència de l’Estat acabarien amb la confiança que li tenien els polítics catalans que, en el cas de Girona, dia rere dia, elecció rere elecció, eren més independentistes.

Josep Palouzié es mostra emprenyat, nerviós i és conscient que la seva carrera política a Catalunya s’ha acabat. I aprofita un concurs, innocentment plantejat per les forces d’esquerra de Palma de Mallorca, per fer-se amb el comandament d’una policia local important, amb més de 900 efectius, a la capital de les Illes. Hi ha qui es pregunta, quina informació tenien les forces progressistes de Josep Palouzié?

Deixant a part les seves medalles i el seu uniforme de la Infanteria de Marina espanyola, Josep Palouzié pot fer una feina professional a la policia local de Palma, però era aquest l’home idoni per a una situació post-PP?

Comissió Policies Locals CEEC