Manuel Castells: “Un exèrcit europeu?”

Comparteix!

En un article a la Vanguardia Manuel Castells afirma que “reflexionar sobre un exèrcit europeu com a manera de sostreure Europa de la dependència dels Estats Units o Rússia (una vella idea gaulliana) té l’efecte positiu de revertir la dinàmica centrífuga en què ha entrat la Unió. Permetria definir un nucli de països disposats a aprofundir la integració europea per salvar el projecte original”.

A continuació el reproduïm íntegrament:

En principi és una idea atractiva i potencialment important. Encara que sorgeixi com una pensada més de Macron, per tal de ficar-li el dit a l’ull a Trump i d’erigir-se a poc a poc en el líder d’Europa, ara que Merkel està en prejubilació. Encara que és una paradoxa plantejar una comunitat militar en el moment en què el nacionalisme és més fort al si de la Unió Europea. La perspectiva oberta així arrabassa una atribució decisiva a l’Estat nació i soscava encara més la sobirania nacional que molts països defensen. De fet, l’exèrcit més potent, el britànic, ja no estaria integrat en la construcció europea, tenint l’OTAN com a espai de defensa comuna amb els Estats Units. I us imagineu Polònia, Hongria o la Itàlia de Salvini retent armes a l’eix franco-alemany? Tampoc no sembla que els països escandinaus i Holanda, amb governs o parlaments parcialment xenòfobs, estiguessin per la feina. Ara bé, reflexionar sobre un exèrcit europeu com a manera de sostreure Europa de la dependència dels Estats Units o Rússia (una vella idea gaulliana) té l’efecte positiu de revertir la dinàmica centrífuga en què ha entrat la Unió. Permetria definir un nucli de països disposats a aprofundir la integració europea per salvar el projecte original.

Afegint altres iniciatives convergents, com una política fiscal comuna o una política d’immigració i refugiats consensuada, seria una manera de construir l’Europa a dues velocitats que molts consideren un mal menor davant la disgregació resultant del replegament dels estats nació a les seves trinxeres identitàries.

Però suposant que el projecte fos factible la qüestió clau és: exèrcit europeu per a què? Perquè si considerem vigent la màxima de Clausewitz que “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”, el problema previ és saber quina és aquesta política. En particular, com definir posicions polítiques comunes de la Unió Europea com a tal en l’àmbit geopolític mundial. L’esforç extraordinari i frustrant de Javier Solana en aquest sentit quan era el representant exterior de la Unió Europea mostra les dificultats de l’empresa. Israel es va burlar de les propostes de la Unió per la pau a l’Orient Mitjà. I les matances de centenars de milers de persones a Ruanda i altres països van passar sense que ni l’ONU, ni la UE, ni l’Organització de Nacions Africanes fessin gran cosa. Podríem afegir la divisió profunda respecte a la invasió dels Estats Units de l’Iraq, l’annexió de Crimea per Rússia, o la incapacitat d’aturar les matances de nens en els bombardejos indiscriminats saudites al Iemen. Esclar que cal vendre’ls fragates perquè matin més.

Com en altres polítiques, refugiats per exemple o llibertat de premsa en alguns països, el contrast és cada vegada més gran entre els valors humanitaris, solidaris i democràtics que es proclamen com a fonament d’una identitat europea i la pràctica d’una realpolitik del pobre en què cada país defensa els seus interessos i la seva ideologia nacionalista excloent sense avergonyir-se’n. El nom del partit xenòfob, soci de Govern a Finlàndia ho expressa molt clarament: Els Veritables Finlandesos.

I tot i això, els ideals de solidaritat i pau que milions d’europeus senten i defensen podrien ser servits extraordinàriament per la utilització de forces armades que, amb la seva capacitat d’acció logística, la disciplina i el potencial per exercir la violència defensivament davant els agressors i els facinerosos que ronden pel planeta, representen un factor molt positiu en la protecció dels valors de civilització que tenen a Europa arrels més profundes que en altres àmbits. Per a aquesta política d’humanització de la humanitat a partir d’una perspectiva europea, faria falta abans que res l’afirmació comuna d’aquesta política. Un dels instruments per impulsar-la, en cooperació necessària amb les Nacions Unides, podria ser una coordinació efectiva dels exèrcits europeus, més que un exèrcit europeu, llevat que estiguem confonent els termes. Començant per una redefinició del paper de les funcions i organització de cadascun d’aquells exèrcits en el marc actual dels seus estats nació.

Perquè les veritables batalles actuals són, d’una banda, la ciberguerra i la detecció i eliminació del terrorisme, vingui d’on vingui. I, d’altra banda la contribució efectiva al desenvolupament de la pau i la solidaritat al món. En aquest sentit, l’OTAN està desfasada. Excepte com a prevenció d’alguna aventura militar que pogués temptar Putin a Europa de l’Est, una cosa que ensenya l’experiència d’Ucraïna. Aquesta transformació del paper dels exèrcits depèn sobretot de noves polítiques militars dels estats. Per exemple, les forces armades de l’Estat espanyol són molt diferents del que els prejudicis de molta gent, alimentats per la història, consideren. Al llarg dels anys de democràcia, s’han professionalitzat profundament, ha canviat la formació en les acadèmies militars i s’ha enfocat la seva activitat en accions humanitàries i de pau a escala internacional. La seva acceptació en les àrees de conflicte és superior a la d’altres potències excolonials o de països amb interessos geopolítics directes. En aquest sentit, les forces armades espanyoles podrien ser un node actiu en la construcció d’aquesta xarxa de cooperació militar europea d’un nou tipus que plasmés a la pràctica la idea d’un exèrcit europeu. A condició d’aïllar-les de les ideologies nacionalistes que ressorgeixen en el nostre entorn i de dotar-les de mitjans tecnològics que superin el seu equipament obsolet actual. Acceptem mentalment aquest nou món de cooperació civil i militar. I per això cal mantenir les forces armades absolutament al marge del conflicte català, una qüestió política que s’haurà d’anar resolent políticament.

La Vanguardia 24-11-2018