En un article a Nació Digital Daniel Laspra reflexiona sobre el paper dels Mossos d’Esquadra si s’acaba convocant un referèndum i els diu ” vosaltres mossos també teniu dret a decidir”.
A continuació el reproduïm íntegrament:
Una de les majors incògnites del futur proper de Catalunya és si la classe política tindrà el coratge suficient de complir amb els anhels de la majoria dels ciutadans, parlem de fer un plebiscit amb garanties i sense cap excusa per desvirtuar el resultat, es a dir assumint que la votació serà vinculant, una de les condicions per que aquest referèndum es pugui validar es que es garanteixi la seguretat de la jornada, per dir-ho planer perquè sigui una “festa de la democràcia”, perquè això sigui així hi ha una incògnita major, el cos dels Mossos d’Esquadra, la policia catalana té una llarga tradició democràtica que parteix de la recuperació de la Generalitat al 1931 amb episodis gloriosos sota les ordres del comandant Escofet i el cap d’esquadres Pérez Farràs, especialment vull recordar la intervenció decisiva dels mossos i guàrdies d’assalt per derrotar l’exercit espanyol a Barcelona el 18 de juliol de 1936, aquest fets comporten la dissolució del cos al 1939 i el martiri de molts membres tant afusellats pels franquistes com en camps d’extermini nazis.
Des de la reinstauració de l’autogovern s’ha recuperat el prestigi d’antuvi i el cos ha crescut com mai abans, els seus membres avui dia són plurals i de qualitat professional ben diferents entre ells, els darrers anys les directrius de sobredimensionar les esquadres dedicades al control de manifestacions han provocat un bon nombre de luctuosos incidents que ha posat tot el cos en el punt de mira, no sols un corporativisme mal entès agreujat la qüestió si no que fins i tot s’ha desvetllat una minoria sorollosa que obertament desafia la seva fidelitat a les institucions catalanes, l’últim cas es la manifestació política del passat dia 17, aquest fet no es aïllat, els darrers temps els hem vist amb banderes espanyoles al davant del Parlament, confraternitzant amb militars facciosos, agressions a diputats i periodistes, membres del cos amb passat o present ultra, vincles amb clubs de motoristes o hooligans, un llarg etcètera que no ha merescut cap investigació a consciencia, el misteriós “escamot Espanya” ja no és una llegenda si no un fet ben real, davant d’això els diferents responsables a nivell tècnic i polític no sols han fet ulls clucs si no que obertament han perseguit als membres del cos que en consonància amb la realitat social s’han posicionat a favor de la independència de Catalunya, parlo de l’expedient disciplinari obert a la secció de l’ANC, Mossos per la independència.
Aquests fets obliguen a que els observadors ens preocupem més sobre qui comanda que sobre qui trepitja el carrer cada dia, aquest punt es crític si de veritat es vol fer un referèndum amb tranquil·litat.
El gran públic no sap que al llarg del procés hi hagut intervencions del cos mereixedores d’elogi evitant que amenaces reals i serioses posessin en perill jornades històriques, herois anònims s’hi han jugat la vida però també cal dir que des dalt s’ha evitat assenyalar als culpables, algú es pensa hores d’ara que les estelades desapareixen dels pobles per casualitat i els cotxes de TV3 es cremen per combustió espontània?
Els mossos poden trobar-se en un Tarajal, una situació fàctica on l’obediència deguda no sols xoqui amb la seva consciencia si no amb els drets humans, no parlo de que un cap d’esquadra ordeni usar violència letal contra uns ciutadans indefensos com sembla va fer el capità de la Guàrdia Civil en el cas esmentat, parlo d’una intervenció directa per via judicial o per mesures d’excepció com la llei 30/2015 de “seguretat nacional” que permeti a Madrid sostreure el comandament dels mossos, queda clar que d’aquesta llei ad hoc o per qualsevol requeriment judicial els mossos poden quedar sota les ordres espanyoles disposades a tot per aturar el referèndum, si ens atenem als precedents podem entreveure que alguns comandaments i els seus responsables polítics poden simplement “acatar” o fins i tot en el pitjor escenari possible col·laborar activament en aturar la jornada, recalco no es una hipòtesi descartable quan encara hi ha l’ombra de dubte sobre la polèmica de si finalment les bases de dades dels voluntaris del 9-N caigueren en mans equivocades, no fem bona la teoria del Cigne Negre, estem en un marc de grisos i aquí els mossos necessitaran eines útils per decidir si agafen una baixa, objecció tàcita, si objecten a consciencia, objecció expressa, o si per contra compleixen amb el seu deure, el seu deure de servidors dels ciutadans de Catalunya.
Tothom espera que com diuen els Mossos per la independència que la nostra policia observi la legalitat “vigent” però quina serà aquesta legalitat? Ens deia un mosso ben assenyat que ells es deuen a la llei però els nostres innocents legisladors han previst aquest punt? Obliden que el sistema judicial espanyol no desconnectarà? El fet es que podríem trobar-nos amb dues legalitats concurrents una amb potestat judicial i l’altre amb autoritat democràtica.
Aquest podria ser el dilema del referèndum: obeir l’Audiència Nacional i a l’autoritat militar “competente” o per contra obeir a l’ètica professional i als principis derivat dels DDHH.
Si ets mosso d’esquadra i a més correspons als anhels de llibertat de la teva nació t’interessen els següents punts, no voldria que mai cap de vosaltres es trobes en una escullera com la de Tarajal, ni en cap altre situació com les que hem vist a places com Maidan, Tahrir o Tiananmen, però tots sabem que hi han situacions límit on cal prendre decisions i cal prendre-les per un mateix perquè les conseqüències seran per hom no per altri, malgrat alguns creguin que contractant un ínclit advocat ultra podran salvar la pell mai assoliran salvar-se de la condemna social a voltes la més terrible.
Hem de ser ben conscients que l’obediència deguda no protegeix les actuacions contraries als drets humans i que davant de qualsevol ordre contaria als principis democràtics vingui de l’autoritat que vingui no pot ser obeïda sense incorre en responsabilitat directe de l’agent actuant.
Aquestes prescripcions son derivades clares de la resolució de l’ONU 169/34 de 1979, codi de conducta per funcionaris encarregats de fer complir la llei, especialment quan es refereix a que cap funcionari pot invocar les ordres rebudes per casos “amenaça a la seguretat nacional” “estat d’excepció” etc per infringir els drets humans, per si això no fos prou: Art.8 b) …. adoptaran altres mesures legítimes sense respectar l’escala jeràrquica si no es disposa d’altres possibilitats de rectificació….
Aquesta norma ratificada per l’estat espanyol es molt clara, cap funcionari que obeeixi aquest codi pot ser sancionat ni reprovat per la legislació nacional, amb el mateix esperit i contemporani trobem la resolució 690 del Consell d’Europa, declaració sobre la Policia, també ratificat per l’Eestat espanyol informa; en el seu annex, apartat A: 8. Es deure del funcionari de policia de rebutjar a participar a la recerca, detenció, custodia o trasllat de persones perseguides sense haver comes cap il·legalitat solament per raó de la seva raça, conviccions religioses o polítiques.
Tots sabeu quins son els bens jurídics superiors així ho vau aprendre a l’Escola de Mollet, la democràcia us obliga especialment a protegir el dret a vot perquè es mitjançant aquesta condició que els ciutadans us honoren a ser els protectors de la societat que heu jurat defensar, vosaltres mossos també teniu dret a decidir. “Romans 3-10; No hi ha cap home just, ni un de sol”.
Daniel Laspra
Nació Digital 27-1-2017
