Joan B. Culla intervé a l’acte d’inauguració de l’ISPC 2019-2020

Comparteix!

La lliçó magistral de l’acte d’inauguració oficial de l’any acadèmic de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya d’enguany ha anat a càrrec del professor Joan B. Culla.

A continuació i pel seu interès la reproduïm íntegrament:

Opinió pública i cultura de seguretat 

Honorable conseller Buch, directors generals, comissari Sallent, directora Royes, autoritats, comandaments, alumnes, senyores i senyors… Permetin-me, en primer lloc, agrair la deferência d’haver-me convidat a fer aquesta lliçó inaugural del curs 2019-2020 a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, una institució amb la que em sento vinculat des de fa tres dècades, des dels temps en què la dirigia un bon amic i col·lega en la docència universitària, el professor Jesús Maria Rodés. Just quan el Cos de Mossos d’Esquadra iniciava el seu gran creixement, previ al desplegament territorial, el director Rodés em demanà d’organitzar l’assignatura d’Histôria del Curs Bàsic, de proposar-ne el professorat i de fer-me càrrec de la docència d’un parell de grups, cosa que vaig fer durant el curs 1989-90. Després, ja fos impartint docência en cursos d’ascens, o de formació interna, o com a membre de la Junta d’Avaluació, he seguit vinculat a aquesta casa fins l’actualitat. Sóc conscient, d’altra banda, que aixô ja no és l’Escola de Policia de Catalunya, sinó l’Institut de Seguretat Pública on es formen policies, bombers, membres de Protecció Civil i àdhuc graduats universitaris. Aquest és, doncs, un viver de servidors públics de primera categoria, de persones que, a diferência d’altres menes de funcionaris administratius, sanitaris o docents, com jo mateix- en el servei públic hi arrisquen la  integritat física i a vegades la vida, cosa que ha de ser subratllada i que ha de merèixer -i mereix- un enorme respecte. Per tant, no creguin que, en les meves paraules a partir  d’ara, oblido els altres col·lectius que es formen a l’ISPC. No els oblido en absolut, perô centraré la meva reflexió en la policia, perquè tinc per norma parlar el mínim possible d’allô que desconec, i considero massa important la tasca dels bombers o dels membres de Protecció Civil per posar-me a opinar ara frívolament sobre ella. Els que ja tenim una edat -gairebé dues- recordem amb nostàlgia una gran sèrie de  televisió produïda als Estats Units entre 1981 i 1987, i emesa poc després per Televisión Española; una sèrie de policies que tenia com a títol original Hill Street Blues. El títol feia un joc de paraules entre dos significats de la paraula Blues, que es pot referir a un gênere musical d’origen afroamericà amb lletres més aviat tristes, o pot voler dir senzillament Blaus, el color dels uniformes de moltes policies del món. Per això aquí es va emetre sota el títol de Canción triste de Hill Street. Aquella no era una sêrie d’acció, sinó que estava centrada més aviat en les relacions i els conflictes interpersonals; presentava els policies d’una imaginària comissaria de barri de Chicago com a éssers humans amb sentiments, amb temors, amb dubtes, amb vida privada. En aquest sentit, els estudiosos afirmen que Hill Street Blues va marcar una fita en la manera de fer sèries televisives als Estats Units. Bé, al començament de cada episodi -que solia explicar una jornada en la vida de la comissaria- tots els  agents de servei es trobaven en una reunió d’assignació de tasques. I el sergent que conduia la reunió acabava sempre amb una frase ritual mentre els policies s’aixecaven per sortir: “I ara, aneu amb compte allà  fora”.  Desconec si, a les actuals comissaries dels Mossos, algú diu aquesta frase. Suposo que no, perquè a les nostres comissaries no hi ha guionistes de Hollywood, però penso que es podria dir. Afortunadament, no perquè els nostres carrers siguin espais perillosíssims on els i les agents policials hagin d’esquivar les bales i els ganivets dels delinqüents. Perô sí perquê quan surten al carrer, sobretot en tasques d’ordre públic, els Mossos i les policies locals que assumeixen aquesta funció poden topar molt fàcilment amb una greu incomprensió per part de l’opinió pública, o de l’opinió publicada. Aquest fet, que a parer meu es dóna molt menys en altres països del nostre entorn, té una explicació: la manca de cultura policial, o de cultura de la seguretat, a Catalunya. El catalanisme que ha vertebrat aquest país des de fa més de cent anys mai no es va ocupar gens de les qüestions de seguretat i ordre públic. El catalanisme s’ocupava i es preocupava de la llengua, de la cultura, de les escoles, de les biblioteques, eventualment de les carreteres o de l’urbanisme. La policia, les tasques de repressió de la delinqüència o del desordre, eren sempre una cosa forània, en mans de l’Estat, i per tant antipàtica i criticable però que, sabent-les matèries conflictives i polèmiques, cap dirigent, cap governant catalanista tenia interès en assumir.  Aquesta externalització material i psicològica de la seguretat es pot il·lustrat de moltes maneres. En el mitificat Estatut d’Autonomia de 1932, la Generalitat de Macià i Companys renuncià a crear una policia prôpia i s’acontentà amb prendre el comandament ordinari de les forces de seguretat estatals (Guàrdia Civil, Guàrdia de Seguretat i Assalt, Cos d’Investigació) presents a Catalunya. Els Mossos d’Esquadra del període republicà eren una petita guàrdia presidencial de pocs centenars de membres, no pas una policia ordinària. Si bé al llarg del franquisme les forces de l’oposició democràtica van redactar desenes de milers de folis proposant com havien de ser a Catalunya, quan desaparegués la dictadura, l’economia, l’educació, la cultura, la sanitat, les infrastructures, etcètera, pràcticament cap d’aquells folis no parlava de com hauria de ser la policia, o les polítiques de seguretat pública. De fet, l’Estatut d’Autonomia de 1979 tornava a externalitzar, a deixar en mans de l’Estat el gros de les funcions policials a Catalunya. Només la tasca pacient d’un grapat de persones sensibilitzades davant d’aquesta problemàtica (em sembla de justícia esmentar Miquel Sellarès, Jaume Bosch o Jaume Curbet, que -per cert- pertanyien a tres partits polítics diferents) i acords posteriors  entre els governs de Madrid i de Barcelona van fer possible la transformació del CME en la policia ordinària a Catalunya, amb responsabilitats tant de seguretat ciutadana com d’ordre públic. Tanmateix, d’aquests acords polítics per dalt no se’n ha fet prou pedagogia social cap avall, el seu significat no ha penetrat de manera suficient en les mentalitats col·lectives. Algú podrà dir que és a causa de l’herência llibertària, herência que avui es manifestaria en una fôbia cap als cossos uniformats i armats, en aquella fôbia que s’expressa per mitjà de la sigla ACAB, el significat de la qual tots vostès coneixen. I sí, això explicaria les actituds de determinats col·lectius antisistema, o de forces polítiques que ja han automatitzat la demanda de dimissió del conseller d’Interior, sigui aquest qui sigui i faci el que faci. Però em sembla que el problema és més ampli, perquè es manifesta també en altres  sectors i àmbits (cercles acadèmics, mitjans de comunicació, partits polítics…) que no podem considerar ni radicals ni antisistema. A vegades, les crítiques d’aquests elements contra actuacions dels Mossos d’Esquadra em fan pensar en una brometa que corria pels ambients nacionalistes catalans l’estiu del 1977, quan estrenàvem llibertats i confiàvem obtenir aviat l’autonomia: “Així -es deia- quan tinguem una policia catalana, portarà les  porres folrades de vellut?”. No, no hi ha cap policia del món que porti les porres folrades de vellut. Tots els països, fins i tot aquells de cultura democràtica més exquisida, tenen unitats policials antiavalots que, quan han d’actuar, ho fan amb contundência, perquê altrament no serien antiavalots. I en general, en aquests països, és molt difícil trobar cap veu (veu política, mediàtica o intel·lectual) que reclami la dissolució de les unitats antiavalots si no és des de la més absoluta marginalitat. Aquí, en canvi, hi ha partits parlamentaris que exigeixen rutinàriament la dissolució de la BRIMO. No la correcció de possibles errors, o males pràctiques, o excessos individuals, sinó la dissolució de la unitat, igual com havien reclamat anteriorment la dissolució dels antiavalots de la Guàrdia Urbana de Barcelona. És clar que aixô s’entén millor quan recordes que, fa una dotzena d’anys, després que la BRIMO desallotgés un per un uns estudiants que havien ocupat durant setmanes el rectorat de la UB, va aparèixer un pamflet que comparava aquella actuació policial amb Auschwitz… Aquests excessos retòrics, aquesta desmesura, aquestes comparacions aberrants son símptomes clars d’allô que he anomenat manca de cultura policial, o de cultura de l’ordre públic, que caracteritza la nostra societat. En aquesta Europa colpejada des de fa anys pel terrorisme islamista, no crec que enlloc (ni a París, ni a Brussel·les, ni a Madrid, ni a Niça, ni a Londres, ni a Berlín, ni en cap altra ciutat atacada pels gihadistes) hagi passat allò que succeí aquí després dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017: que persones investides de càrrecs institucionals d’elecció democràtica qualifiquessin la ràpida neutralització dels terroristes per part del CME com a “execucions extrajudicials”. Es veu que a individus responsables de 15 assassinats i amb explícita voluntat de perpetrar-ne més calia convèncer-los que es lliuressin a base de bones paraules i molta empatia, ni que fos posant en risc la vida dels agents policials… A finals del passat mes de setembre, i en previsió d’allô que podia succeir quan es publiqués la sentência del Tribunal Suprem en l’anomenat “Judici del Procés”, la conselleria d’Interior anuncià que, entre altres recursos, els Mossos disposarien de gas pebre, gas irritant per dispersar manifestants en determinades situacions. Bé, no voldria trivialitzar coses serioses, però durant un parell de dies va semblar que el gas dels Mossos seria Zyklon B, el gas letal a base d’àcid cianhídric que utilitzaven els nazis a les cambres dels seus camps d’extermini, i l’escàndol mediàtic subsegüent fins i tot provocà algun cessament. Em va semblar grotesc, impropi d’una societat democràticament madura.  I ara permetin-me que faci un salt en el temps, però no en el tema. El passat dilluns 11 de novembre nombrosos manifestants van tallar l’autopista AP-7 a la banda d’allà de la  frontera francesa. Al llarg d’aquell dia, els antiavalots francesos (les Companyies Republicanes de Seguretat) es van mantenir a l’expectativa, i a la nit algun manifestant ingenu ja glossava les diferències de comportament entre les policies del costat sud de la frontera i la del nord, tan democràtica i morigerada. Però dimarts 12 al matí, després d’haver rebut ordres d’obrir l’autopista, els CRS francesos van carregar sense contemplacions, i utilitzant gas pebre, aquell producte la simple possessió del qual per part de la policia catalana havia semblat gairebé un crim contra la humanitat algunes setmanes abans. Però no he escoltat a ningú, a Catalunya, titllant els antiavalots francesos de policia antidemocràtica, o brutal, o assimilable amb les SS nazis. Ja se sap, els francesos no estan de gaires punyetes. La mateixa comparació es podria fer entre la utilització -envoltada de prevencions i de cautel·les, com si es tractés de l’arma atômica- la utilització de la tanqueta d’aigua dels Mossos en els desordres posteriors al 14 d’octubre, i els mitjans emprats per les CRS franceses, durant el curs 2018-2019, enfront dels successius dissabtes  de manifestacions violentes al centre de París i d’altres ciutats, promogudes pel moviment dels gilets jaunes, dels armilles grogues. A França, com a Alemanya, com a Itàlia, la policia antiavalots és utilitzada sense complexos, com un instrument més, excepcional però absolutament legítim, del poder democràtic. Un instrument que, igual com qualsevol altre, pot cometre errors o derrapatges, és clar. Per això, per corregir-los, hi ha els controls parlamentaris posteriors, i en darrer terme els tribunals de justícia. A Catalunya, en canvi -i lamento enormement haver-ho de dir, però la sinceritat és un dels meus pitjors defectes- tot allò que fa referència a la policia, especialment quan  aquesta actua en tasques d’ordre públic, està envoltat de prevencions, de prejudicis, de recels, de polêmiques, de denúncies, d’escàndols artificiosos i impostats. Hi ha gent, a la Universitat on treballo des de fa 42 anys, que quan veu una furgona de la BRIMO situada prop d’un dels accessos al Campus en un dia que es preveu conflictiu, ja denuncia la “militarització” d’aquest Campus, o l’ocupació policial de la Universitat, i que troba intolerable fins i tot la presència de personal desarmat de seguretat privada per custodiar una oficina bancària. Es tracta d’un infantilisme antipolicial contra el qual caldria fer pedagogia de manera tan intel·ligent com persistent, tossuda. Però, més enllà d’aquest infantilisme pseudorevolucionari, hi ha un altre problema més greu, i és el de tota aquella gent de bona fe i de totes les edats i condicions que, quan  veu els membres d’un cos policial carregar contra manifestants violents, contra incendiaris de contenidors o de cotxes, conclou que aquella no pot ser la policia catalana, “la nostra”, puix que es comporta com “les altres”. És veritat que, al llarg dels darrers anys, la ciutadania de Catalunya ha tingut experiències difícils i traumàtiques amb els membres de determinats cossos policials. Però això no ens hauria de bloquejar la  capacitat de comprensió sobre què és i què ha de fer una policia democràtica davant d’alteracions greus i massives de l’ordre públic. I, certament, és una obligació dels responsables polítics explicar-ho i raonar-ho. Sóc del parer que, al llarg d’aquestes darreres i difícils setmanes, el conseller Miquel Buch ha fet tot el possible per complir-la, aquesta obligació, no sempre prou acompanyat. Algú podria dir que aquesta actitud acomplexada de bona part de la societat catalana en relació al paper de la seva policia és un reflex del fet que, des de fa més de 300 anys, Catalunya no ha tingut un Estat propi; és a dir, que no ha tingut mai un Estat modern i, per tant, no ha interioritzat què significa el monopoli estatal de la força, entès no com una expressió d’autoritarisme i de brutalitat repressiva, sinó com una garantia dels drets i les llibertats de tots. Aixô és ben cert. Tanmateix, em crida fortament l’atenció que aquells que avui diuen voler-lo més, aquest Estat propi, li neguin un dels seus atributs fonamentals, el poder coercitiu, com si un Estat europeu del segle XXI pogués ser una mena de comuna hippy happy flower on els conflictes (socials, polítics o econòmics) s’haguessin de resoldre fumant-se tots plegats uns porros. En fi, permetin-me que, per uns segons, faci com el veterà sergent de la sèrie Hill Street Blues i els digui que, quan surtin a fer les seves tasques policials, ara o en el futur, “vagin amb compte allà fora”. Perô voldria dir-los igualment que, quan ho facin, sàpiguen que “allà fora” també hi ha molta gent que els admira, que els valora, que els dona suport i els considera la seva policia. És gent que no fa gaire soroll, que no cultiva les declaracions d’escàndol, que no pretén utilitzar els Mossos com a arma política en un sentit o en un altre; és la mena de gent que els aplaudia o els posava flors sobre els vehicles, la segona quinzena d’agost del 2017, pels carrers de Barcelona. Aquesta gent existeix, és més nombrosa d’allô que sembla i jo crec que és conscient que, massa sovint, els Mossos d’Esquadra juguen en camp contrari. Per part meva, des del modest coneixement que he acumulat sobre el Cos, sobre les dones i els homes que el formen, estic segur que les dificultats els enforteixen i que jugar sovint en camp contrari els esperona. Això no treu, és clar, que també els agradés jugar alguns partits en camp propi. Moltes gràcies.  

Joan B, Culla 25-11-2019