En un article a l’Ara Joan B. Culla afirma respecte l’actuació dels Mossos “que si hi ha hagut males pràctiques, cal que siguin corregides i sancionades. Però no demanem als Mossos que resolguin ells les contradiccions polítiques entre autonomisme i República, entre la legalitat somiada i la legalitat vigent”.
A continuació el reproduïm íntegrament:
Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.
Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir “All Cops Are Bastards”, o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.
Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí…
Envalentida pels resultats d’Andalusia, engreixada per l’espanyolisme reescalfat d’aquests darrers anys, l’extrema dreta carpetovetònica aposta per una estratègia de la provocació que té a Catalunya el seu principal camp de maniobres. Des d’ara fins a les eleccions de finals de maig, Vox i totes les seves filials, satèl·lits i admiradors (des de grupuscles obertament feixistes fins al friqui Marichalar) multiplicaran llur presència als carrers catalans amb un doble propòsit: fer-se els milhomes (mirant de superar, en el terreny dels atributs virils, Ciutadans i el PP) i suscitar reaccions violentes que posin els Mossos d’Esquadra entre dos focs, accentuïn les contradiccions dins del camp independentista i presentin Catalunya com una jungla totalitària. ¿És gaire intel·ligent fer-los el joc?
Sens dubte, el més gran èxit moral, polític i d’imatge internacional que el Procés ha obtingut des del 2012 va ser l’1 d’Octubre de l’any passat. I bé, potser em falla la memòria, però em sembla que aquella victòria no s’obtingué gràcies a l’acció de cap “plataforma antifeixista” formada per encaputxats que cremessin contenidors, tallessin autopistes i tombessin barreres policials. La victòria, crec recordar, va ser obra d’una massa ciutadana interclassista i intergeneracional que, a cara descoberta, amb les mans nues, defensà pacíficament els col·legis electorals i practicà la resistència passiva enfront de la brutalitat policial. També hi contribuí el comportament d’uns Mossos d’Esquadra que, a voltes amb llàgrimes als ulls, refusaren actuar com a repressors de la societat a la qual es deuen. El major Trapero i altres alts comandaments són objecte de la venjança de l’Estat per aquest motiu.
De fet, que determinats sectors demanin avui la dimissió del conseller Miquel Buch tampoc no és cap novetat. Ho fan més o menys els mateixos que, des del 2010, han exigit successivament les dimissions o destitucions de Felip Puig, Ramon Espadaler i Jordi Jané; els que, davant la ràpida neutralització –sota el mandat del conseller Joaquim Forn– dels assassins del 17 d’agost, van parlar d’“execucions extrajudicials”. La preocupant novetat –relativa, perquè hi ha antecedents en la infausta època del conseller Joan Saura– és que, ara, el vèrtex polític del Govern sembla sensible a les veus d’aquells que, en nom de la “lluita antirepressiva”, veuen amb recel qualsevol policia pel fet de ser-ho, i apliquen als agents una sistemàtica presumpció de culpabilitat, i semblen ancorats en aquella vella consigna dels anys 70, sorgida enfront dels ‘grisos’ i dels esbirros de la Brigada Social: “La policia tortura i assassina!”
Insisteixo: si hi ha hagut males pràctiques, cal que siguin corregides i sancionades. Però no demanem als Mossos que resolguin ells les contradiccions polítiques entre autonomisme i República, entre la legalitat somiada i la legalitat vigent. Té nassos que Vox vulgui dissoldre la policia de Catalunya, el PP i Cs exigeixin intervenir-la i determinats independentistes la vulguin purgar. ¿És així com pretenen “eixamplar la base”? Doncs lamento dir-ho, però amb això, o amb vies eslovenes tan mal explicades, no fan altra cosa que encongir-la, desorientar-la i desmoralitzar-la, a més d’alimentar l’unionisme.
Ara 10-12-2018
