Jaume Bosch en un article afirma que “l’esquerra en matèria de seguretat no ha d’actuar acomplexada. Ha d’aparcar apriorismes, com segurament ha fet la mateixa alcaldessa de Barcelona, i ha d’aplicar les seves polítiques amb rigor i sense pors”.
A continuació i pel seu interès el reproduïm íntegrament:
Vivim una època convulsa. L’increment del perill terrorista vinculat, cal no oblidar-ho, a una situació internacional injusta, la globalització de la delinqüència o les noves formes de criminalitat han propiciat l’ambient adequat per a que determinades ideologies ens proposin la necessitat de sacrificar les llibertats per tal que l’Estat pugui mantenir la seguretat.
Davant aquestes ideologies reaccionàries, ben presents als Estats Units, a la Unió Europea i a l’Estat espanyol, l’esquerra es mou des de fa temps entre dos extrems: el de considerar que el dret a la seguretat és cosa de la dreta i que l’esquerra no s’ha de preocupar d’un tema que no li és propi, i el de fer seguidisme acrític de les opcions conservadores per por a perdre vots. Es imprescindible que l’esquerra entri en el debat de la seguretat des d’una perspectiva progressista, que no menystingui la lògica preocupació de bona part de la ciutadania per aquesta qüestió, que es mostri bel·ligerant amb els discursos demagògics ,xenòfobs i masclistes, i que aporti un projecte propi sobre el paper que vol que jugui la policia.
Jaume Curbet, el teòric, català i d’esquerres, que va inspirar el nostre actual model de policia va escriure sobre l’obsessió per la seguretat en una societat del risc: “No sembla tenir gaire sentit la reiterada i conflictiva contraposició política entre seguretat (estabilitat) i llibertat (innovació); perquè totes dues, en la seva justa mesura, constitueixen ingredients essencials per a qualsevol fórmula de govern que pretengui garantir la convivència i el desenvolupament humans” (1). Interessant reflexió, que es confronta als atacs constants a la llibertat perpetrats en nom de la seguretat impulsats per uns Estats que ens volen fer creure que la solució als problemes que pateix la societat és un progressiu i constant enduriment de la legislació, l’obsessió punitiva i la limitació dels drets de la ciutadania.
Afirma Michel Benichou, president del Consell de l’Advocacia Europea: “ Si es sacrifica la llibertat per la seguretat, no es tindrà ni llibertat ni seguretat” (2). Les polítiques reaccionàries amaguen uns interessos molt determinats. Escriu Loïc Wacquant , professor de la Universitat de Califòrnia- Berkeley: “Si els mateixos que exigeixen un Estat mínim per tal d’alliberar les forces creatives del mercat i sotmetre als més desafavorits a la picadura de la competència no dubten a erigir un Estat màxim per tal de garantir la seguretat quotidiana, és perquè la pobresa de l’Estat social amb el teló de fons de la desregulació suscita i exigeix la grandiositat de l’Estat penal” (3). És a dir, els poders econòmics necessiten un Estat feble en relació al mercat i un Estat fort en relació al manteniment de l’ordre i la seguretat.
Sebastian Roché , director de Recerca del Centre de Ciencies Politiques de la Universitat de Grenoble , professor de l’Escola Nacional Superior de Policia de França, i autor de l’obra “La policia en democràcia” (4) afirma: “ Davant l’amenaça terrorista, els governs se senten obligats a augmentar els poders de la policia. La raó és principalment política: es tracta d’una estratègia per evitar rebre crítiques per part de l’oposició. No tenim proves de l’eficàcia d’una legislació més severa pel que fa a la criminalitat petita i mitjana, tot i que les policies siguin molt sovint favorables a aquest tipus d’apropament. Pel que fa als joves, sabem que la severitat penal fins i tot augmenta la reincidència. Eficàcia pràctica i eficàcia política són dues coses ben diferents” (5).
L’abans citat Wacquant (6) explica com les dades i les investigacions serioses han tirat per terra la teoria denominada del “vidre trencat” que afirmava que la repressió immediata i severa de les infraccions menors a la via publica frena l’aparició de grans criminals; és a dir, que arrestar als lladres d’ous permetria aturar assassins potencials. Aquesta teoria va ser invocada per la policia de Nova York, en l’època de l’alcalde Giuliani (1994-2001): la idea de la impunitat zero o tolerància zero.
A casa nostra també hem rebut aquestes influències ideològiques: L’Ordenança de Convivència de l’Ajuntament de Barcelona de l’època de l’alcalde Clos, aprovada l’any 2005 amb els vots de PSC, ERC i CIU, l’abstenció del PP i el vot en contra d’Iniciativa, s’inspirava en aquella tendència. Igual que les polítiques de seguretat impulsades pel conseller Felip Puig des del Departament d’Interior de la Generalitat (2010-2012) amb aquella frase que ho explicava tot: “Hem d’anar fins el límit de la llei i una mica més enllà”. O, no cal dir-ho, la Llei Orgànica 4/2015, del 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana, anomenada “Llei mordassa”, aprovada pel PP i considerada inconstitucional pel Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya.
Tampoc s’escapa d’aquest debat l’anàlisi de l’actuació policial del dia u d’octubre de l’any passat , en motiu de l’intent de celebració d’un referèndum a Catalunya. Vàrem poder observar l’aplicació de dues concepcions contraposades de la seguretat: la del Cos de Mossos d’Esquadra que , superada l’època Puig, va considerar que calia respectar les instruccions de la magistrada que reclamava impedir el referèndum “sense afectar la normal convivència ciutadana” i la del Ministre Zoido que, ferit pel ridícul de no haver trobat les urnes, considerava prioritari restablir l’ordre a través de l’actuació de la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia per damunt dels drets de la ciutadania. Totes dues actuacions es troben sota la fiscalització del poder judicial. Davant un xoc entre bens a protegir, quin era superior? . Com es va aplicar el principi de proporcionalitat? . De com es resolgui la qüestió se’n deduirà l’aposta per una determinada manera d’entendre la seguretat i d’interpretar el paper dels cossos policials quan actuen com a policia judicial i el seu comportament en relació al mandat de l’article 104 de la Constitució que els hi fixa com a missió “protegir el lliure exercici dels drets i de les llibertats i garantir la seguretat ciutadana”. Sense oblidar, com a element desencadenant de la polèmica, la centralista gelosia provinent dels dies posteriors als atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils, quan es va evidenciar davant el món sencer, que la policia bàsica a Catalunya era el Cos de Mossos d’Esquadra, fet que va provocar la indignació “patriòtica” de determinats poders de l’Estat.
Per acabar de recollir algun altre apunt sobre el tema que ens ocupa és necessari no oblidar mai que Europa viu la manipulació que forces xenòfobes i d’extrema dreta fan del dolorós fenomen dels refugiats, presentats com a perill per a la seguretat i la convivència.
Hi ha motius per a la preocupació i per a l’esperança. Al Nova York de Giuliani, setze anys després, Bill de Blasio ha guanyat les eleccions municipals amb trenta punts d’avantatge sobre el candidat del president Trump. I a Virginia, ha estat reelegit governador Ralph Northman, acusat per Trump de “connivència amb els criminals del M-13, els Mara Salvatrucha”, de potenciar “la delinqüència rampant” i d’enemic de la Segona Esmena per voler legislar en la direcció d’un major control de les armes: la seguretat i la inseguretat ben presents a les campanyes electorals dels Estats Units.
Fins aquí el diagnòstic. Detectar els problemes és relativament fàcil si els prejudicis ideològics no ens enterboleixen la visió. El difícil és construir l’alternativa. Però és condició imprescindible que les esquerres polítiques i socials siguin conscients que cal fer-ho, també en el camp de la seguretat. Per avançar en aquesta línia és necessari combatre la idea que l’esquerra és incapaç d’administrar la seguretat amb eficàcia sense abandonar les seves conviccions. Durant el període 2006-2010 ,en el que Joan Saura, d’ICV, va dirigir el Departament d’Interior de la Generalitat, mentre aquí una part de l’esquerra s’entretenia criticant la decisió d’haver assumit aquesta difícil responsabilitat, representants del Govern del Frente Amplio d’Uruguai o dels Verds alemanys venien a Catalunya per analitzar les novetats que s’estaven impulsant: resta pendent un balanç asserenat dels clars i obscurs d’aquella experiència. Uns quants anys després, l’any 2015, a l’inici del mandat d’Ada Colau com alcaldessa de Barcelona, alguns mitjans de comunicació i alguns sectors socials pressuposaven que la inseguretat s’incrementaria a la ciutat. L’Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona de l’any 2016 demostra que la ciutadania considera que la seguretat va millorar en relació a l’any anterior per primera vegada des de 1999. La Guàrdia Urbana assoleix la seva millor nota històrica , un 6’2 de valoració. I en relació a quin és el principal problema de la ciutat, la inseguretat baixa del 7’6 al 6 per cent. Res és definitiu, i quan s’analitzi l’any 2017 caldrà veure quin ha estat l’impacte de l’atemptat de l’agost. Però aquestes dades positives ens permeten constatar que l’esquerra en matèria de seguretat no ha d’actuar acomplexada. Ha d’aparcar apriorismes, com segurament ha fet la mateixa alcaldessa de Barcelona, i ha d’aplicar les seves polítiques amb rigor i sense pors.
Notes:
- Jaume Curbet. Un món insegur. La seguretat en la societat del risc. CCG edicions. Girona, 2011.
- Michel Benichou. Entrevista a Món Jurídic. ICAB, 2017.
- Loïc Wacquant. Posar ordre a la inseguretat. Polarització social i recrudescència punitiva. Revista Catalana de Seguretat Pública., número 24. Generalitat de Catalunya. 2011.
- Sebastian Roche. De la Police en democratie. Grasset, 2016.
- Sebastian Roche. Entrevista a Notes de Seguretat. Departament d’Interior. Generalitat de Catalunya, 2017.
- Loïc Wacquant. Sobre alguns contes de seguretat pública vinguts d’Amèrica. A Seguretat: aportacions des de l’esquerra verda. Revista Nous Horitzons, número 194. 2009.
14-2-2018
