Jaume Bosch: “Què espera la societat catalana de la seva policia?”

Comparteix!

En un article al Crític Jaume Bosch afirma entre d’altres coses: “Seria injust i infantil suggerir que els Mossos son la policia “bona” i la Guàrdia Civil i el CNP la policia “dolenta”. Tant com afirmar que la policia sempre actua malament. A tot arreu hi ha bons professionals i persones que, com en tots els àmbits, poden exercir la seva responsabilitat de forma incorrecta. Però els fets de l’1 d’octubre de 2017 i el judici del procés sobiranista al Tribunal Suprem han posat de manifest que ens els cossos estatals no s’ha produït la mateixa evolució que en el Cos de Mossos davant les situacions de conflicte social i protestes massives”.

Pel seu interès el reproduïm íntegrament:

Com veiem la policia

L’acampada de la Plaça de la Universitat, a Barcelona, va elaborar un Protocol de Seguretat: aquest document establia que si els Mossos d’esquadra, mitjançant la BRIMO, feien acte de presència, sonaria una alarma i els acampats s’haurien de concentrar i oposar-se a un possible desallotjament. El mateix document preveia que, cas que aparegués “un grup de nazis”, s’havia “d’avisar als Mossos”. Pocs exemples poden il·lustrar millor la complexa relació d’una part de la societat catalana amb la seva policia.

L’enquesta del CEO del mes de novembre d’enguany situa als Mossos com la institució més ben valorada per la ciutadania desprès de les universitats: la nota mitjana és d’un 6,2, les Policies Locals i la Guàrdia Urbana també aproven amb un 6,1, i la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia suspenen amb un 4,7. Els votants de Junts i d’ERC valoren els Mossos amb un 6,54 i un 6,27, respectivament, i també els aproven els votants de tots els partits excepte els de Vox.

L’enquesta però és anterior a la sentència del 14 d’octubre i a les mobilitzacions i les actuacions policials dels dies següents. Un altre sondeig, en aquest cas de GESOP efectuat durant la darrera setmana d’octubre, ha estudiat com valora la ciutadania l’actuació de la policia després de les jornades més conflictives. Mentre la majoria de la societat aprova l’actuació dels Mossos, els votants dels partits que integren el Govern de la Generalitat del que depenen els Mossos, en concret el 69% dels votants d’ERC i el 73% dels electors de Junts, la suspenen. Es curiós constatar que els més crítics són els votants de la força política de la que formen part el President de la Generalitat i el Conseller d’Interior.

És evident que la reacció de qualsevol societat en relació a la seva policia pot fluctuar segons el major o menor encert en la seva actuació, la conflictivitat social, els índexs de delinqüència o la percepció d’inseguretat. Però és normal que variï tant com indiquen les enquestes? I pot ser tan contradictòria com per percebre la policia com a factor de risc i alhora de seguretat, com es desprèn del comunicat de l’acampada de la Plaça Universitat?

Catalunya viu una situació extremadament complicada: amb presos polítics condemnats per una sentència que la majoria de la societat considera injusta, amb mobilitzacions pacífiques impressionants amagades en bona part per sorollosos aldarulls, amb una crisi econòmica amb efectes terribles que encara no han acabat quan ja ens anuncien que n’arriba una altra, amb gent jove que vol expressar la seva rebel·lia davant un sistema que no li ofereix oportunitats, amb un Govern de la Generalitat desunit, sense nord i sense discurs, amb un Govern de l’Estat que fins ara ha estat incapaç d’oferir res més que repressió. Seria impossible que tot això no afectés a la percepció que la societat té sobre els Mossos d’esquadra, a qui els Governs semblen voler encarregar que gestionin el que la política ha estat incapaç de solucionar i el poder judicial ha acabat de complicar. El necessari avenç cap el diàleg polític facilitaria i clarificaria alhora el rol que han d’exercir els Mossos d’esquadra.

Contradiccions polítiques

És molt difícil que la societat accepti el paper de la policia davant determinades mobilitzacions si els màxims dirigents del país modifiquen la seva valoració dels actes de protesta en funció del seu interès polític. El president Torra l’any 2011, abans d’accedir al càrrec però fa només vuit anys, considerava “intolerable” que els indignats encerclessin el Parlament intentant impedir el pas dels diputats i diputades i afirmava que “ni a l’Uzbekistan passa això”. I afegia, davant del fet que membres del Govern, haguessin accedit al Parc de la Ciutadella en helicòpter: “ Em nego a pagar la factura dels helicòpters. Que la paguin els indignats”. Ara és President de la Generalitat i potser algú li podria preguntar qui pagarà la factura dels talls dels accessos a l’aeroport, estacions de tren o carreteres que ell no considera necessari criticar.

Intransigència per als indignats amb la injustícia social i comprensió per als indignats amb la injustícia nacional. Un enfocament ben diferent del que feia el president Companys, que veia els drets socials i els nacionals com dues cares de la mateixa moneda. Però alhora, el President defuig la seva responsabilitat, que és superior a la del conseller Buch, davant els possibles excessos, alguns evidents, dels cossos policials. El President és el màxim responsable de l’operatiu conjunt de Mossos i Cossos de Seguretat de l’Estat que la Generalitat ha dirigit sense exigir que Cos Nacional de Policia i Guàrdia Civil no utilitzessin bales de goma, per molt que la prohibició del Parlament no els afectés legalment. I és responsable també de no establir mecanismes de control estricte i constant per garantir els drets de les persones detingudes. Ara bé, aquesta consideració crítica també és d’aplicació al dirigent socialista que durant la darrera campanya electoral va cridar “Gràcies Mossos!” per la seva actuació en els aldarulls post-sentència i s’havia oblidat de defensar-los l’1 d’octubre del 2017 i durant l’aplicació de l’article 155.

Mossos d’esquadra i mobilitzacions socials

I enmig de tot, els Mossos. Em sembla que una part de la ciutadania catalana no és conscient de que tenir una policia pròpia és una de les eines d’autogovern més potents de les que disposem. Els sectors més centralistes sí que ho saben: per això PP, Ciutadans i Vox no deixen d’exigir que la Generalitat perdi les competències en seguretat i que els Mossos passin a dependre del Ministeri de l’Interior. Però ni l’Estatut de 2006 ho permet ni la Llei de Seguretat Nacional fa possible que els Mossos quedin a les ordres del Govern central, tal com ha aclarit, tot i que sembli mentida, el Tribunal Constitucional: aquest objectiu només es podria aconseguir amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, raó per la qual no ens pot ser indiferent quin Govern hi hagi a Madrid.

Els Mossos d’esquadra, que aquest any celebren el seu tres-cents aniversari, varen tornar a néixer després del franquisme amb vocació de policia de debò com a fruit de la Constitució de 1978 i de l’Estatut de 1979. I les forces polítiques del país varen tenir ben clar que calia una policia catalana nova que no heretés els vicis de la policia franquista. No sense dificultats, els governs de CIU varen impulsar-ne el desenvolupament. Però no ho van fer sols. L’any 1982 en els discursos del debat de la Moció de censura presentada contra el president Pujol, el secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez, i el candidat Josep Benet varen criticar “la manca d’una política d’ordre públic i seguretat ciutadana” i varen proposar convertir la policia catalana “en una realitat sense més demora”. I fou un socialista, Jaume Curbet, qui va definir el model de policia de Catalunya basant-se en bona part en l’experiència del Quebec, mentre d’altres socialistes hi posaven pals a les rodes des del Govern civil de Barcelona.

Valdria la pena que les esquerres ho tinguessin present. La conversió del Cos de Mossos d’esquadra en la policia integral de Catalunya ha estat un llarg procés en el que han participat CIU, el PSC, el PSUC- ICV i ERC. I va ser la consellera Maria Eugènia Cuenca qui va aconseguir la fita decisiva de pactar amb el Govern socialista l’any 1994 que els Mossos substituïssin al Cos Nacional de Policia i Guàrdia Civil en el territori, un desplegament que va començar aquell mateix any a Osona i va culminar l’any 2008 a les Terres de l’Ebre. Un procés que, també cal recordar-ho, s’ha fet d’acord amb l’Estat, per molt que els hi dolgui als enemics de l’autogovern de Catalunya que sempre l’han viscut amb recel i ara voldrien revertir la situació.

Seria injust i infantil suggerir que els Mossos son la policia “bona” i la Guàrdia Civil i el CNP la policia “dolenta”. Tant com afirmar que la policia sempre actua malament. A tot arreu hi ha bons professionals i persones que, com en tots els àmbits, poden exercir la seva responsabilitat de forma incorrecta. Però els fets de l’1 d’octubre de 2017 i el judici del procés sobiranista al Tribunal Suprem han posat de manifest que ens els cossos estatals no s’ha produït la mateixa evolució que en el Cos de Mossos davant les situacions de conflicte social i protestes massives.

En els Cossos de l’Estat encara té massa influència una tradició militarista que veu a qui protesta com un adversari o com un enemic, que no sap com tractar la resistència pacífica, i que desconeix mecanismes com la mediació que avui utilitzen la majoria de policies de països democràtics. És molt il·lustrativa la negativa del Ministre de l’Interior a sancionar el descarat discurs polític d’un general de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca, a obrir expedients per possible ús desproporcionat de la força en determinades càrregues o a investigar les denúncies per maltractaments a persones detingudes dins la Comissaria de Vila Laietana. Com també és representativa d’una concepció autoritària i antiga de l’ordre públic la sentència del Tribunal Suprem contra els dirigents independentistes, que titlla de “claudicació” i de “vergonyant” el fet que els Mossos l’1 d’octubre no utilitzessin la força contra les persones concentrades.

El Cos de Mossos d’esquadra va viure moments molt difícils en la seva relació amb la societat els anys 2011 i 2012, sota el mandat del conseller Felip Puig: el desallotjament de Plaça Catalunya, l’encerclament del Parlament, la lesió de l’Ester Quintana negada durant mesos… L’arribada del major Trapero al front del Cos, avalada pel conseller Espadaler en mig de crítiques molt dures de determinats sectors de l’independentisme, va impulsar un dificilíssim exercici d’autocrítica i d’avaluació de les actuacions del Cos. I el Parlament hi va ajudar amb la Comissió que va estudiar l’ús dels materials antiavalots. Els Mossos varen intentar adaptar-se a les noves exigències que els hi plantejava la societat, tot i que algun d’aquests requeriments no els hi posava les coses fàcils. Però tothom va poder comprovar la seva eficàcia davant els atemptats de l’agost del 2017 i la seva voluntat de mantenir la convivència ciutadana l’1 d’octubre del mateix any.

Un bon professional com el major Trapero està inexplicablement a l’espera de judici per haver aplicat en aquells moments una visió democràtica i moderna del paper de la policia. Per això és especialment injust que un sector de la societat, el que més hauria de valorar l’existència d’una policia pròpia, hagi convertit els Mossos en objecte de crítica constant. És evident que les males praxis han de ser investigades i sancionades; i que el Parlament ha de marcar, si cal, noves pautes de conducta. Però l’independentisme oficial, en especial el que està acceptant sense cap tipus de crítica símptomes preocupants de radicalització, hauria d’entendre que determinades accions de protesta son inacceptables, molt especialment l’obstrucció de vies de tren amb arbres o bigues, actuacions que podrien provocar una autentica desgràcia. I si em permeteu una certa dosi d’ironia, quan tot estigui més calmat potser caldrà analitzar com, en plena emergència climàtica que mou la protesta de milers de joves de tot el món, un sector de manifestants té l’obsessió de col·lapsar els transports públics i destruir contenidors que serveixen per recollir i seleccionar residus.

Un debat pendent

És una greu equivocació valorar l’actuació de la policia amb paràmetres partidistes. Les llistes classificant els comandaments de mossos amb criteris ideològics son inacceptables: son professionals i només els hi hem d’exigir que siguin bons professionals. Avui, el Cos de Mossos compta amb excel·lents policies començant pel seu cap actual, el comissari Eduard Sallent; i s’està incorporant una nova generació de joves comandaments, homes i dones, molt ben preparada.

En moments especialment complicats com els actuals necessiten un vot de confiança que no exclou la crítica quan calgui. No és acceptable que no s’entengui que els cordons policies han de separar manifestacions contraposades per evitar mals irreparables, o que exigim mà dura contra les manifestacions de l’extrema dreta i dolçor en el tracte quan “els nostres” trenquen les regles del joc democràtic. Volem una policia que previngui possibles atacs terroristes, que lluiti contra l’increment de la delinqüència, que eviti la violència masclista, que investigui la corrupció i els delictes contra el medi ambient, que persegueixi les actituds violentes de grups feixistes i que sigui respectuosa amb els drets de reunió i manifestació… però com volem que actuï quan es produeixen desordres públics greus?

I la societat s’ha d’interrogar també sobre les formes de protesta: Tothom entén el mateix per desobediència civil? Sembla poc discutible que els drets de milers de persones caminant per autopistes i carreteres per culminar en una manifestació pacífica a Barcelona amb més de mig milió de persones han de prevaldre sobre els drets dels automobilistes afectats durant una estona, però també han de prevaldre els drets de menys de cent persones entestades en bloquejar una estació de ferrocarril que és utilitzada per molts milers de passatgers? Pot tenir límits el dret indiscutible a la protesta? I com ha d’actuar la policia en aquests casos?

Vivim temps molt complicats per als drets de manifestació, de reunió i d’expressió: la Llei mordassa continua en vigor; els intents de vincular les protestes del mes d’octubre a Catalunya amb el delicte de terrorisme son una autèntica barbaritat; i la sentència 459/2019 del Tribunal Suprem contra els líders independentistes, a més d’una injustícia per als condemnats, es constitueix en una autèntica amenaça contra aquests drets i exigeix la urgent desaparició del delicte de sedició del Codi Penal. Però tot això no ens excusa de reflexionar, no sobre la legalitat, sinó sobre la proporcionalitat d’algunes formes de protesta. Proporcionalitat sempre: en el cas de la policia, exigible legalment; en el cas de la ciutadania, aconsellable per principis democràtics. No es pot traspassar la resposta a situacions conflictives a la policia sense que la societat i les institucions li hagin proporcionat criteris clars d’actuació. És necessari que algú impulsi aquest debat: S’atreviran el Govern i el Parlament de Catalunya?

En aquest context trobo entranyable la innocència dels nois i noies de l’acampada que preveien resistir davant els Mossos però cridar-los si apareixien grups neonazis. Però aquesta actitud contradictòria , que es pot entendre en joves que s’inicien en la lluita política, és inacceptable en persones amb experiència i intolerable en els nostres governants.

El Crític 20-11-2019