Jaume Bosch: “Jaume Curbet i la policia de Catalunya”

Comparteix!

En un article al Temps Jaume Bosch commemora els deu anys de la mort de Jaume Curbet i en repassa la seva trajectòria. De Curbet ens diu :“Més enllà de la seva contribució a que els Mossos d’esquadra siguin avui la policia integral del país, Curbet elaborà un marc teòric sobre el concepte de  seguretat que sempre va considerar compatible amb la llibertat. Les seves obres són la reflexió més avançada que s’ha produït a Catalunya sobre la seguretat en la societat del risc.”

A continuació i pel seu interès el reproduïm íntegrament:

Aquest proper 16 de maig farà deu anys que va morir Jaume Curbet. Nascut l’any 1952 a Girona, fou militant antifranquista i membre del PSC-Reagrupament de Josep Pallach; el 1979 fou escollit regidor de la seva ciutat dins la candidatura socialista encapçalada per Joaquim Nadal. Sobiranista i d’esquerres deixà el PSC arran de la decisió de Felipe González de fer entrar Espanya a l’OTAN. Però la trajectòria de Curbet està més lligada a les seves reflexions sobre la seguretat que a la política partidista. 

El fet d’assumir la direcció de la Policia Municipal de Girona el portà a investigar sobre el paper de la policia en una societat democràtica. Des de la Generalitat va jugar un paper essencial en la definició del model de seguretat que Catalunya havia d’implantar. Després d’una estada al Quebec va proposar una fórmula similar d’organització per a la nova policia de Catalunya, d’acord amb les possibilitats que l’Estatut de 1979 oferia. Definí la Policia de Catalunya com la que depèn de les institucions catalanes, Generalitat i Ajuntaments; és a dir, Mossos d’esquadra i policies locals. I apostà per un model de formació conjunta a l’Escola de Policia, ara ubicada dins l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. 

Més enllà de la seva contribució a que els Mossos d’esquadra siguin avui la policia integral del país, Curbet elaborà un marc teòric sobre el concepte de  seguretat que sempre va considerar compatible amb la llibertat. Les seves obres són la reflexió més avançada que s’ha produït a Catalunya sobre la seguretat en la societat del risc. “Un món insegur” (CCG, 2011), el seu darrer llibre, és una aportació imprescindible per entendre la nostra realitat.

Però el temps no perdona i aquest país té poca memòria: en l’edició d’enguany del Màster de Direcció Estratègica de Seguretat i Policia la majoria dels alumnes no sabien qui fou Jaume Curbet. Ho varen aprendre durant el curs; però és un mal símptoma. No sembla que les institucions catalanes hagin fet prou per explicar el paper de Curbet. Tot i així, el Parlament va aconseguir que la sala d’estudi de l’Institut de Seguretat portés el seu nom. L’Ajuntament de Girona, a partir d’una petició ciutadana, ha acordat que la placeta situada davant la seu de la Policia Municipal passi a dir-se “Jaume Curbet”. I l’any passat estava prevista la celebració del Primer Simposi Jaume Curbet sobre Seguretat, del que havia de sortir un llibre que s’hagués publicat aquest any en motiu del desè aniversari de la seva mort: la pandèmia ho ha impedit però aquesta iniciativa dels seus amics i amigues es concretarà més endavant. 

Especular sobre què dirien persones que ja no hi són davant els problemes d’avui no és massa honrat. En canvi, és legítim lamentar que Curbet no es trobi entre nosaltres perquè no podem gaudir de la seva amistat i perquè no sabem què opinaria sobre la limitació de llibertats que ha comportat la pandèmia, sobre el procés independentista o sobre el qüestionament que des d’alguns sectors es fa del paper del Cos de Mossos d’esquadra que ell va contribuir a estructurar. 

Però sí que ens podem definir els que el vàrem acompanyar en la seva trajectòria. Perquè la manca d’un suficient reconeixement del que Curbet va significar va lligada a alguns dels atacs que reben els Mossos. Des del centralisme, VOX, PP i Cs han entès prou bé que l’existència d’una policia integral pròpia és una peça clau de l’autogovern de Catalunya: per això voldrien eliminar el Cos de Mossos d’esquadra o convertir-lo en una policia subordinada a la Guàrdia Civil i al Cos Nacional de Policia. Aquesta era l’operació que hi havia darrera el judici contra el major Trapero que afortunadament una sentència insòlitament progressista va desmuntar.

Davant aquest panorama és curiós que un sector de l’independentisme qüestioni globalment l’actuació dels Mossos com a policia judicial, la seva activitat antiterrorista o el seu paper en el manteniment de l’ordre públic. La CUP va titllar de forma irresponsable d’execucions extrajudicials les morts dels autors dels atemptats del 2017 i l’actuació en defensa pròpia d’una mossa atacada a la Comissaria de Cornellà el 2018. Hi ha qui escampa que els Mossos protegeixen l’extrema dreta i persegueixen els independentistes. Govern i Parlament han de corregir de forma contundent les males praxis policials i exigir transparència, però és contradictori que els qui diuen voler un Estat propi desqualifiquin de forma sistemàtica la nostra policia: fan el joc a l’adversari mentre, en canvi, segons les enquestes, els Mossos són el servei més ben valorat per la ciutadania. Alguns càrrecs públics haurien de llegir les reflexions de Curbet sobre la necessitat de que Catalunya disposés d’una policia de debò i la seva aposta inequívoca per la relació indissoluble entre ètica i policia. 

El Temps 26-3-2021