I ara què?

Comparteix!

El 14 de febrer ha passat. Hem votat. Tenim nou Parlament. Tenim nova presidenta del Parlament. Tenim nous episodis de picabaralles caïnites. Que si el president Torra això, que si el vicepresident Aragonès allò, que si el president Puigdemont allò altre, que si el president Torrent el de més enllà, que si la consellera Serret el de més ençà… I mentrestant, els de sempre, tot i que preocupats pel que passa a Múrcia i a Madrid, s’ho miren amb un somriure, mentre esperen que les negociacions per formar Govern petin. Mentrestant, gran part del 52% dels votants, independentistes, creuem els dits amb l’esperança que els nostres vots es materialitzin en un govern independentista. I ara què? Ens ho preguntem,  amb l’esperança que aquells a qui hem elegit no malbaratin el somni.


Ens trobem amb un escenari d’aquells d’embolica que fa fort. La nostra policia i el model policial català són al centre o el centre de la polèmica. Hi són perquè interessadament els hi han posat. Ens preguntàvem a qui beneficiaven els greus episodis de violència als carrers de Barcelona i a d’altres poblacions del país. Encara ens ho preguntem. El que començaria com a rebuig a la detenció de Pablo Hasél, sospitosament ordenada després del 14 de febrer, després s’explicaria i justificaria com una mena de calaix de sastre on s’hi encabia la llibertar d’expressió, les crisis social, econòmica, sanitària, l’atur, el desencís i rebuig dels joves… Tot per a explicar o justificar l’explosió d’episodis d’un grau de violència inusual al nostre país, però gens estrany a d’altres països europeus, com per exemple a França amb les protestes de les Armilles Grogues. Protestes ben legítimes, certament. També males praxis policials en ocasions. Tot això formaria un còctel explosiu que hauria de complicar i dificultar les negociacions post-electorals. La CUP marcava les seves línies vermelles i el model d’ordre públic era una de les més gruixudes en posar-ho com a condició en les negociacions. En Jaume Curbet, a qui tant hem trobat a faltar en moments com l’actual, deia que “Hem de renunciar a continuar fent de la policia el camp de batalla de les lluites pel repartiment del poder polític” (Democràcia i Policia, 1983). Per contra, PSC, PP i Cs, els del 155, es van afanyar a expressar el seu suport als Mossos d’Esquadra, suport que mai fins aleshores havien expressat. Mentrestant,  els partits que van ser dipositaris del 52%, muts i a la gàbia. Fins al punt que alguns d’ells, en lloc d’expressar el seu suport als policies ho feien amb l’eufemisme d’expressar el seu “suport als funcionaris”, així, com qui no vol la cosa, no fos cas. Òbviament, és fàcil veure a qui han beneficiat els episodis de violència (que no les protestes) i les males praxis policials i errades que s’hagin produït. Els qui treballem o ens interessem per l’àmbit de la seguretat tenim tendència a ser malpensats. No és casualitat la participació d’esvalotadors experts, organitzats i gairebé professionals. 


El model d’ordre públic i el model policial no són el problema. Si seguim amb l’argument de que ho són podem prendre mal. El problema no són els comandament policials ni la Brigada Mòbil. No oblidem que el president de la Generalitat exerceix el màxim comandament, a través del conseller d’Interior. Part del problema, un cop més, és la indefinició dels partits catalans en allò que fa referència a la seguretat.


Pel que fa als comandaments policials, contra tot pronòstic, el major Trapero, a qui també intenten fer-lo part de la picabaralla,  i altres comandaments van ser absolts per l’Audiència Nacional. Es pretenia fer creure que tot tornava a la normalitat. Com si no hagués passat res. La imposició del 155 era amnèsicament -o intencionadament- oblidada, no fos cas. Aquí pau i allà glòria, com dirien alguns. Trapero, de ser considerat un heroi per gran part la ciutadania, sorprenentment començava a ser qüestionat a les xarxes socials i a alguns mitjans periodístics. La seva declaració davant el Suprem sobre un pla per a detenir el president Puigdemont i la resta de membre del Govern no van ser oblidades per molts. Ara sembla que determinats sectors vulguin passar-li la factura. La intervenció de Pilar Rahola al FAQS, on expressava la pena que li causava veure en Trapero saludant el rei d’Espanya, marcaven un abans i un després des d’aquella foto grupal de fa uns estius a Cadaqués. Una característica de la idiosincràsia dels catalans, en tant que “persones humanes”, és la facilitat amb què podem passar de l’amor a l’odi. Contra tot pronòstic Trapero tornà a exercir com a major dels Mossos d’Esquadra. Tot havia canviat i poc temps trigà ell a demostrar que res havia canviat. Aplicà la força centrífuga de ser el màxim comandament, recuperà i recomposà el seu equip de feia tres anys. Com si res hagués passat. com si el rellotge s’hagués aturat fins la seva tornada. De l’equip de qui exercí interinament la Prefectura, el comissari Eduard Sallent, nomès se’n salvaria Ferran López. López demostra un cop més la seva vàlua o el seu instint de supervivència, el què diu molt al seu favor. Sobrevisqué al 155, acompanyà Esquius i Sallent i ara torna a ser a l’equip del major. Però Trapero no és el motiu d’aquest article, perquè ell, com a bon professional i home disciplinat que és, no és ni la solució ni tampoc el problema. No és obstacle per a la formació del nou Govern. Tampoc és la causa dels mals i defectes del cos de Mossos d’Esquadra. Tant de bo tinguéssim molts Trapero, Esquius, López i Sallent, amb les seves virtuts i defectes. El problema no són Trapero ni tampoc els comandaments policials, ni tampoc la Brigada Mòbil, ni tampoc ho és  el model d’ordre públic com tampoc ho és el model policial. Trapero ha tornat, però en els tres anys de comandaments interins el país ha canviat.


Un cop més repetim el que hem dit des del CEEC en diferents ocasions, pel que fa al model de seguretat i dins d’aquest al model policial: el problema rau en la manca de projecte en els partits del 52%  i en el poc interès per bastir un Pacte Nacional per a la Seguretat. Problema aquest afegit a la manca de valentia i manca d’equips per assumir Interior i tot el que se’n desprèn. Tothom és necessari per a bastir aquest projecte, aquest pacte nacional. TOTHOM. El partits, els diputats, els alcaldes, els sindicats, els professionals policials i d’emergències, els experts,  els juristes, les organitzacions com Irídia, la Sindicatura de Greuges…TOTHOM. Que la Policia i els policies estiguin sempre auditats és bo. Ha de ser així. Però no poden estar sempre en el punt de mira, com a objectiu i com arma llancívola, perquè perjudica a tots, no només als professionals i malmet la confiança ciutadans-policies. Tornem a Jaume Curbet quan ens deia “La policia -a mig camí entre l’expressió més genuïna de l’autoritat i un servei públic de protecció- no acaba de trobar l’encaix definitiu en les societats modernes i democràtiques. Les crítiques proliferen arreu i es posa en qüestió molt sovint, la seva capacitat de protegir efectivament un veritable sistema de llibertats”. 


I ara què passarà? ens preguntem. Qui serà el nou conseller o consellera d’Interior o Seguretat? Amb quin equip? Per a fer què? Junts per Catalunya ja ha demostrat què podia fer i què no ha fet. Alguns dels seus integrants són hereus dels models o de la manca de models de Convergència Democràtica. Ara toca que altres partits, aquells que puguin assumir les màximes responsabilitats de govern demostrin quin és el seu projecte. Ara cal que els partits catalans, aquells que defensen la creació d’un estat, d’una república, demostrin que tenen projecte i que són capaços de consensuar i de construir un projecte nacional de seguretat. Que són capaços de demostrar que també la seguretat dels catalans i catalanes els importa i preocupa.


És per això que ens preguntem, i ara què? Esquerra assumirà la cartera d’Interior o Seguretat?. Ho deixarà en mans de JxCat per a que siguin els qui es cremin en aquest àmbit? Amagarà el cap sota l’ala?  La CUP serà capaç d’exposar i presentar quin és el seu model de seguretat, més enllà de la Brigada Mòbil i del foam?. Junts per Catalunya serà capaç d’aportar-hi i afegir-se al futur pacte nacional?. Els altres partits no independentistes seran capaços d’afegir-s’hi?. 


Cal el pacte nacional per a la seguretat i emmirallar-se en aquells partits i polítics que arreu tenen visió d’estat i no els tremolen les cames a l’hora de governar i dirigir la seguretat nacional. Ara és l’hora.

COMISSIÓ POLÍTICA DEL CEEC