En un article a la Vanguardia Francesc-Marc Álvaro afirma que “Els esdeveniments dels darrers temps han sotmès els Mossos a un context excepcional d’alta pressió, que ha tingut costos evidents també per a aquests servidors públics, començant pel major Trapero, tan injustament tractat. Això passa en una societat on, per diversos motius, les polítiques de seguretat resulten antipàtiques, fins i tot per a aquells que han de gestionar-les des de les institucions.”
A continuació el reproduïm íntegrament:
Vázquez Montalbán va escriure que el Barça venia a ser l’exèrcit desarmat de Catalunya, metàfora amable que ara no seria recomanable de repetir per evitar suspicàcies i que apliquessin el 155 al president Bartomeu i tota la junta directiva blaugrana. Aquesta idea d’un exèrcit català pacífic i de bon rotllo és molt catalana i donaria per a moltes teories sobre quina mena de gent som i quina mena de gent pensem ser. Més enllà d’aquestes dèries i del dens simbolisme del club, és una evidència que cadascú veu en el Barça allò que hi vol veure, i també que entre els socis hi ha gent que pensa de maneres molt diferents.
Davant dels Mossos d’Esquadra passa –si se’m permet– una cosa una mica semblant: és un cos policial renascut modernament amb la democràcia i la recuperació de l’autogovern i, per tant, carregat d’un simbolisme que no és exactament el que envolta altres forces de seguretat de l’Estat, amb una altra història. I també passa que cadascú projecta sobre els Mossos imatges, fantasies i conceptes de tota mena, tinguin o no tinguin relació amb la realitat.
El fet és que els Mossos són una policia integral –això vol dir competent per a tot– que depèn de la Generalitat i que està integrada per funcionaris que han superat una formació especialitzada. El seu nivell homologable a les millors policies europees és reconegut des de fa anys, i va quedar palès arran dels atemptats a Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de l’any passat. Això no obstant, cap cos policial és perfecte i s’han produït alguns episodis que han obligat a repensar decisions, instruments i protocols, cas de l’ús de les pilotes de goma. Com en tota societat democràtica, el paper de la policia davant de protestes i manifestacions és objecte d’escrutini públic i pot ser motiu de polèmiques i debats parlamentaris, fins aquí res d’estrany.
Els esdeveniments dels darrers temps han sotmès els Mossos a un context excepcional d’alta pressió, que ha tingut costos evidents també per a aquests servidors públics, començant pel major Trapero, tan injustament tractat. Això passa en una societat on, per diversos motius, les polítiques de seguretat resulten antipàtiques, fins i tot per a aquells que han de gestionar-les des de les institucions. Fa l’efecte que, a Catalunya, es voldria una policia que no semblés gaire policial, una mentalitat que ajuda poc a crear la confiança indispensable entre governants, funcionaris i ciutadans. La tempesta perfecta està servida: discursos vacil·lants de qui té la responsabilitat governamental, demagògia d’una oposició obsessionada a repetir que els Mossos són una policia política i demagògia d’una altra oposició que considera per sistema que la policia és l’enemic. I alguns excitats que s’imaginen els Mossos d’Esquadra com l’embrió d’un hipotètic exèrcit d’una futura república.
La Vanguardia 14-12-2018
