En una entrevista per Ab Origine Miquel Sellarès afirma que “Mai vaig proposar crear els Mossos d’Esquadra com a policia de Catalunya, perquè la seva història no era neta“.
A continuació i pel seu interès la reproduïm íntegrament:
És un personatge que treu pit d’haver actuat sempre amb molta independència. Va ser un dels membres fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (després, seria secretari de comunicació de la Generalitat de 2003 a 2004, en l’època del Tripartit) i de l’Assemblea de Catalunya (1971-77), veritable punta de llança unitària de l’antifranquisme al Principat. Però en una societat catalana que, tot i que no ho sabia, estava presenciant els darrers dies del franquisme i que optava per una ruptura democràtica, parlar de les forces de seguretat era un tema tabú per l’enorme rebuig que provocaven en un règim dictatorial.
Ell va ser un dels primers que va decidir que s’havia de trencar amb aquest tabú i començar a plantejar, obertament, construir unes forces de seguretat democràtiques i pròpies, és a dir, catalanes i que defensessin el nou marc autonòmic quan arribés.
Ja apuntava maneres, encarregant-se d’assumptes de seguretat de l’Assemblea i de les manifestacions de l’Onze de Setembre de 1976 i 1977; o quan estigué a Israel, formant-se sobre temes de seguretat, fusell en mà. Encara no estava gens clar que la democràcia es consolidés al país, però, per si de cas, la Guàrdia Civil i la Policia se li quadraven davant i li deien «A sus órdenes». Potser, per tot plegat, se’l coneixia com a “El Mariscal”.
Més tard, va ser un dels arquitectes dels actuals Mossos d’Esquadra, tot i que al principi no estava d’acord en el fet que es convertissin en la nova policia autonòmica de Catalunya. Tanmateix, acabaria esdevenint el primer director general de seguretat ciutadana. El seu ímpetu sovint l’ha dut en algun embolic, com quan va afirmar que Tarradellas estava gran i havia de jubilar-se; però no ha perdut la contundència verbal que sempre l’ha caracteritzat.
Estem parlant de Miquel Sellarès (Barcelona, 1946), i xerrem amb ell en el bar Set de Gòtic, a qui agraïm que ens deixés fer les fotografies i l’entrevista. L’objectiu? Saber com nasqué i es desplegà la policia autonòmica de Catalunya durant les legislatures de Jordi Pujol (1980-2003).
Podria donar una definició d’ordre públic? Quina és la diferència entre una dictadura i una democràcia pel que fa a la seva aplicació?
Actualment són dues coses absolutament diferents, ja que l’ordre públic en el cas de la dictadura franquista consistia en la imposició d’unes idees. Sempre he diferenciat entre seguretat ciutadana i ordre públic: ordre públic és una definició que s’adequa al context de la dictadura (tot i que ara també s’aplica i no sé per què), ja que imposa les coses i fa actuar per la força; en canvi, seguretat ciutadana (el que vam intentar aplicar nosaltres) és un model democràtic en què la imposició sempre és la justícia, amb la qual actualment tenim un problema.
Ara que farà 100 anys que morí Josep Benet és bo recordar que quan jo vaig fer la primera promoció de Mossos vam fer un pas molt important. En Josep Benet, però, se’m va acostar, em va fer una abraçada i em va dir: «Molt bé Miquel, però tingueu en compte que hauríeu d’haver reivindicat a la vegada la justícia, perquè, si no, no us en sortireu». I bé, els anys li han donat la raó d’una manera aclaparadora perquè qui mana és la justícia; la policia és una policia judicial, motiu pel qual sempre està a la disposició dels jutges.
Dic això perquè s’ha de tenir en compte que quan parlem de societat o policia democràtica es venia de quaranta anys de dictadura després dels quals poca gent crèiem que s’havia de tirar endavant la policia. La immensa majoria de la classe política estava en contra d’aquesta proposta, ja que associava policia amb tortures, forces d’ocupació i enemics. Jo els deia que algun dia hauríem de tenir la nostra pròpia policia perquè, si no, mai tindríem poder; aquesta va ser la gran batalla que vam tenir al començament. En aquell moment en Josep Tarradellas em va rebutjar el projecte i em va dir que l’important era que la Guàrdia Civil es quadrés, que allò era banal. Després, en Pujol em va dir: «Sellarès, has llegit massa tebeos de Roberto Alcázar y Pedrín. Això de la policia treu-t’ho del cap».
Per tant, vam haver de lluitar ja no només contra els hereus de Franco sinó també contra els nostres, ja que no veien clar tenir una policia pròpia. Ells volien una societat de floreta en mà: aquesta era la idea.
Els catalans i la seguretat, l’ordre públic, la policia… Creu que a Catalunya parlar d’aquests conceptes és un tema tabú?
És una qüestió que ha evolucionat amb el temps però que a l’acabament de la dictadura es veia com un tema tabú. Els catalans només havien tastat un tipus de policia: la franquista. Aquesta (la Guàrdia Civil i la Policia Nacional o Policia Armada, com es deia en aquell moment) era la pròpia d’una dictadura feixista. Per tant, per a la gent catalana, tot allò que portés uniforme era mal vist (ja no cal dir la concepció que es tenia dels militars), com també era mal vist el fet d’anar a la mili obligatòriament.
Això venia donat, sobretot, per la manca de sentit d’Estat que té Catalunya. Aquesta, després de 300 anys d’història, no té la consciència de ser un Estat (exceptuant, potser, la consciència de la llengua i la cultura de l’escola). Aquell “Todo por la Patria” dels policies i guàrdies civils no existeix a Catalunya. Però nosaltres, malgrat els defectes i les virtuts que s’hi puguin trobar, vam crear una policia diferent d’aquests ideals.
El 1975, amb la mort de Francisco Franco, s’obre un període complex i controvertit que donarà la possibilitat de recuperar la democràcia d’una manera gradual, període que es coneix com a Transició. Aquest procés té un contrapreu, però: la permanència en els estaments judicials, militars i policials (aquests dos últims essencials) de quadres formats i experimentats durant la dictadura. Com s’encara aquest problema durant la Transició i la primera etapa de la democràcia?
És molt difícil, perquè la ruptura democràtica no va existir. La “ruptura democràtica” va consistir a pactar el canvi d’un règim dictatorial a un règim democràtic però sense que hi hagués sang i perdonant tothom, fins i tot els que havien mantingut una actitud més dura durant el franquisme.
Hi hagué un aspecte que és important manifestar. Jo vaig portar la seguretat de l’Onze de Setembre del 1976 i 1977 (a Sant Boi i al passeig de Gràcia, respectivament). Els policies franquistes i els guàrdies civils que no havien participat en les unitats polítiques (és a dir, en la repressió política) tenien molt d’interès a col·laborar-hi perquè veien que Franco i tot el que havien conegut se’ls acabava. Els més grans encara deien «¡Viva Franco!» quan marxaven i no passava res, però els més joves veien que encara els quedaven molts anys de servei i, per tant, es van trobar amb el fet que, o es posaven de part dels que pujàvem, o res. Recordo que el comandant de la Guàrdia Civil o el comissari Fuentes (del Cuerpo Nacional de Policía d’aquell moment, el cap de l’ordre públic de Barcelona) es posaven a les meves ordres, jo que no era res. Per això em va quedar aquell sobrenom d’El Mariscal, perquè em deien que manaria les forces de seguretat a Catalunya. Jo estava sorprès i esporuguit alhora, perquè era periodista i no tenia ni idea de portar forces de seguretat. Tot i això, jo ja tenia fama d’organitzar coses d’aquestes (sí que és veritat) i ja havia portat el servei de vigilància de la policia de l’Estat. Però, evidentment, una cosa és això i l’altra, el que em deien tots.
També hi havia una voluntat de canvi vers els polítics que manarien: quan em veien a mi o al senyor Pujol deien que manaríem, i per això em contestaven: «¡A sus órdenes!». Jo estava estupefacte, perquè vaig passar d’anar detingut per la policia a que ella mateixa em digués «¡A sus órdenes!». O sigui que a les forces de seguretat de l’Estat també hi va haver gent que es va adonar que se’ls havia acabat la “ganga” de la dictadura i que havien de seguir treballant.
També van creure que els demòcrates seríem capaços de fer més coses que les que vam fer: pensaven que seríem capaços de reprimir les seves accions de la dictadura. Actualment, que al 2020 encara s’estigui condecorant Billy el Niño n’és un exemple. Segur que aquells policies als quals els tremolaven les cames (perquè n’hi havia i alguns, fins i tot, havien buscat feina fora de la Policia) pensaven que quan manéssim emprendríem accions contra ells. Però la realitat és que vam ser d’una cordialitat enorme: no hi va haver possibilitat de represàlies. Per aquest motiu, però, els que volíem crear una policia pròpia vam tenir més problemes del compte, ja que hi havia una Guàrdia Civil que es va quadrar davant d’en Tarradellas i una Policia que mantenia bones relacions amb en Pujol; per tant, no es veia la necessitat de crear un nou cos.
Després del 23-F, el president Pujol, sobretot, es va adonar de la necessitat d’una policia pròpia i em va cridar perquè tirés endavant la policia de Catalunya (la que jo volia crear des d’un primer moment, en lloc dels Mossos), però finalment vaig acceptar els Mossos perquè el Pujol va accedir a la inclusió d’altres partits polítics als quadres de la conselleria de seguretat.
A Catalunya i a Espanya, s’havia pensat prou a fons la necessitat de democratitzar els cossos i les forces de seguretat per part de les forces opositores al franquisme? Vostè havia de tenir un paper destacat en la construcció del cos de Mossos d’Esquadra com a futura policia de Catalunya ja durant el primer govern de Jordi Pujol, però les seves experiències en relació amb la seguretat comencen durant el franquisme. Quines foren?
A banda de ser fundador de l’Assemblea de Catalunya, anava bastant al País Basc i allà vaig descobrir que quan algú entrava al Partit Nacionalista Basc (que era el partit, en singular allà, mentre que aquí ho era el PSUC) podia participar en la unitat de barris, en la sindical, en la de mestres, etc., però que tenien una ertzaintza pròpia del partit, evidentment confidencial. Vaig estar treballant amb aquesta gent i em va entusiasmar la idea.
Abans, però, com sabeu, havia estat als kibutz, a Israel. Allà vaig estar fent tasques de seguretat de vigilant, metralleta en mà. Penseu que l’Israel que jo vaig conèixer no és el país que es coneix actualment; en aquell moment, encara hi havia gent amb el número tatuat dels camps de concentració. Era un Israel romàntic, socialista i que encantava. A més, jo venia d’una dictadura, de les seves repressions, i de La Salle i tots els capellans repressors; però allà hi havia un món lliure: era tota una altra realitat. Per tant, Israel em va fer entrar en els temes de seguretat.
Després, com ja he dit, vaig anar al País Basc i posteriorment vaig estar portant aspectes de seguretat a l’Assemblea de Catalunya. Això és el que vaig aprendre jo en àmbit de seguretat.
A la vegada, també vaig aprendre que calia identificar què és el que necessitaríem. Jo em plantejava com podíem crear uns poders fàctics de seguretat per defensar la nostra democràcia i —pensàvem en aquells moments— la nostra autonomia. Així, se’m va acudir aquest projecte de la Policia de Catalunya, una policia creada de cap i de nou que no tingués res a veure amb el cos dels Mossos d’Esquadra. Finalment, però, vam tirar endavant el cos dels Mossos i la Direcció General de Seguretat. Ho vam fer conjuntament amb en Jaume Bosch, que era comunista, i amb en Jaume Curbet, que era socialista. Quan ho vaig proposar a en Pujol, hi va estar en contra. Però quan li vaig dir que en Curbet era d’en Pallach va dir: «Home, doncs aquest endavant!». Pel que fa a en Bosch, li vaig dir que era un noi jove que tenia molta il·lusió; a més, era advocat i aniria bé perquè jo desconeixia les qüestions legals en aquest àmbit. De retruc, en Joan Reventós i l’Antoni Gutiérrez Díaz estarien contents. Així doncs, durant aquells dos anys que vaig ser al Parlament no vaig tenir problemes perquè, d’una banda, tenia en Pujol amb en Macià darrere i, de l’altra, l’Antoni Gutiérrez Díaz (que estava content perquè el seu home era en Jaume Bosch) i en Reventós (l’home del qual era en Curbet).
Espanya volia canviar, però hi ha una cosa que ha fet molt de mal a la policia espanyola en la seva evolució: ETA. Aquesta va permetre que tots aquells que havien lluitat contra els demòcrates en època de Franco es poguessin reciclar passant a lluitar contra ETA. I, per a l’Estat espanyol, contra ETA valia tot. Malgrat que ETA, és clar, també els matava, els qui van assassinar 35 persones amb els GAL van estar només quatre mesos a la presó, i fins i tot el president del Govern espanyol els hi va acompanyar.
Nosaltres hem format els Mossos com uns nois i noies que han de defensar la democràcia i que han de servir la justícia. Això vol dir una policia tova (perquè ens entenguem). Però ja està bé, perquè era això el que volíem fer: una policia democràtica.
«Sense disposar de l’ordre públic, no pot haver-hi govern autònom», digué Frederic Escofet (1898-1987) en una entrevista de 1981. Hi està d’acord? Per què urgia tant la constitució d’unes forces pròpies policials una vegada aconseguida l’autonomia?
Hi estic d’acord.
Pel que fa a la segona pregunta, així com una alcaldia té la Guàrdia Urbana per imposar les lleis que emet, un govern ha de tenir un cos que executi les seves lleis i/o decisions. Però si per a aquesta tasca no disposa de cap cos propi, el govern no existeix. Per tant, tot poder sempre té un poder coercitiu, motiu pel qual era necessari que Catalunya, per consolidar la seva autonomia, tingués les seves pròpies forces de seguretat. Però aconseguir-ho va ser molt difícil.
Primer, per contextualitzar, vull insistir en el fet que jo no volia crear els Mossos. Però vam anar a discutir amb en Martín Villa a Madrid i ell va dir que, de policia nova, ni parlar-ne. Vam arribar a la Generalitat i vam parlar amb els pocs mossos dels quals ens podíem refiar, entre els quals el sergent Moraleda i el sergent Montcada, autèntic referent del cos en aquells moments. Aquests em van animar a tirar endavant: creien que s’havia d’aprofitar l’ocasió i que els cantons foscos dels Mossos ja els procuraríem enfosquir del tot (cal recordar que són un cos amb una història repressiva considerable, especialment al segle XIX). A partir d’aquí vam tirar endavant els Mossos.
Durant els dos anys en què em vaig encarregar dels Mossos, amb el meu equip vam destinar grans esforços i bona part del nostre temps a crear i desenvolupar el projecte, motiu pel qual crec que encara perdura la nostra empremta. Ho vam haver de crear tot: des de l’uniforme (vaig fer una adaptació de l’uniforme antic per reinventar-lo), l’estructura del cos, la primera escola (que no és la que es coneix actualment, sinó una a l’avinguda Pearson en una torre que havia estat de l’Administració pública), la compra dels primers vehicles, etc. Recordo que els primers enfrontaments amb l’Estat van ser perquè jo volia que el poble assumís que tenia una policia pròpia i, amb 54 cotxes nous, vam anar a fer voltes per tot Catalunya: sortia una caravana de Barcelona i anava per diferents rutes comarcals. La gent aplaudia quan passàvem, tot i que sabien que érem quatre gats. Però la policia de paisà ens seguia allà on anàvem i espiava el que comunicàvem amb les emissores perquè no se’n fiaven ni van admetre mai que fos possible una policia catalana.
Això és el que vam fer en aquells moments. La policia de l’Estat no volia aquesta creació però, d’altra banda, ja els anava bé, perquè amb la gran excusa de la lluita contra ETA aquelles tècniques per doblegar el Partit Comunista ara es podrien utilitzar encara amb més duresa perquè els altres tenien pistoles. A partir d’aquí, el càncer que tenen les forces de seguretat de l’Estat és que molts d’aquests policies es van reciclar. Per exemple, gent com en López de los Cobos o en Baena han estat a Euskadi i han participat de la lluita antiterrorista: és l’escola de formació que han tingut.
A la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional que viu i treballa a Catalunya els han amagat la realitat dels anys 30 dels seus cossos. No els han dit mai (i quan els ho dius et miren sorpresos) que el 18 de juliol de 1936 la Guàrdia Civil i la Policia d’Assalt es van posar a les ordres del president Companys per aixafar l’aixecament dels militars feixistes, i sort en vam tenir d’ells a plaça Catalunya. També que, quan els militars van entrar l’any 1939 a Catalunya, aquests van afusellar els dos màxims caps de la Guàrdia Civil a Catalunya per traïdors a la pàtria. Tu els ho expliques i es pensen que els estàs dient una mentida. Crec que el que s’hauria de fer, i ho he proposat diverses vegades però no me n’he sortit mai, és fer un gran homenatge nacional a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional que el 18 de juliol de 1936 es van mantenir fidels a la República i que per això van patir, perquè segur que d’entre aquells guàrdies civils n’hi havia de monàrquics o de dretes, però ells estaven a les ordres d’aquells guàrdies civils que, no sent rojos, estaven al costat de la República, la qual era el poder que hi havia. Tot això se’ls ha amagat. El que s’explica és que no hi va haver cap voluntat de canvi. Després, la guerra contra ETA va permetre agafar els sectors de la Policia i de la Guàrdia Civil que havien participat durant el franquisme i els van posar a lluitar contra ETA.
Durant els primers anys de l’autogovern, hi ha una divisió curiosa entre aquells que defensaven el control de la Generalitat de les forces policials existents en aquell moment (com el president Tarradellas) i aquells que defensaven que els Mossos d’Esquadra (en aquell moment, una guàrdia honorífica de la Diputació de Barcelona) havien d’esdevenir la futura policia de Catalunya, com vostè mateix. Per què acaba guanyant aquesta segona opció?
Crec que acaba guanyant perquè l’Estat no fa res per dignificar la Guàrdia Civil ni la Policia Nacional a Catalunya. En canvi, crec que jo mateix, el meu equip i els successors que van quedar a la Conselleria vam ser capaços de generar il·lusió en determinats sectors de la població i fer-los entendre tot el projecte. Vaig fer més de 150 conferències per tot el territori; tenia un sergent que m’acompanyava i em deia que havia fet més quilòmetres amb mi que amb les campanyes electorals.
Jo creia que era molt important parlar amb alcaldes, regidors i dirigents dels pobles per explicar-los la necessitat d’una policia pròpia. Els deia una cosa que no els agradava i que encara segueix així: a la llarga, havien de desaparèixer les policies locals, havíem de crear un sol cos de policia. Alguns alcaldes de pobles petits ho trobaven molt encertat, però quan es tractava d’un poble mitjà-gran ja ho veien a desgana. La meva idea era enfortir una estructura de seguretat pròpia: les policies locals com a policia de base, i la policia judicial, tècnica, antidisturbis i d’unitats especials com a Mossos. Això ho vaig complir durant anys i, ja abans del meu cessament amb en Tarradellas, com sabeu, un dels èxits més grans que vaig considerar aconseguir (ja que no havíem aconseguit fer la Policia de Catalunya) era que no hi hagués una escola policia de la Guàrdia Urbana i una altra per als Mossos, sinó que n’hi hagués una d’única: l’Escola de Policia de Catalunya. Això, per a mi, era una il·lusió extraordinària perquè, malgrat que uns portaven una gorra blava i uns altres una de vermella, a l’escola estaven barrejats. Una classe tenia, aproximadament, 35 alumnes, dels quals 15 eren guàrdies urbans i 20 eren mossos; l’únic que canviava era un 10% de la formació els últims dos mesos, en els aspectes de multes i de qüestió ciutadana. Però el fet cabdal era que el policia era una persona polivalent que es podia utilitzar per fer de policia a qualsevol lloc.
Aquesta va ser una batalla que també va popularitzar la nostra policia, formada pels Mossos i per la Policia Local. Aquesta última, si bé en alguns llocs funcionava molt bé, en altres era gent sense formació, contactes dels alcaldes que no havien passat per cap escola… La idea que tothom passés per la formació és el que vam voler aconseguir. Jo vaig voler anar més enllà (i va ser un dels motius pels quals em van fer fora) i vaig voler que la seguretat privada també passés tres mesos a l’escola i tractés bé la ciutadania. És a dir, una persona que volgués treballar a la seguretat privada havia de passar per l’anàlisi psicotècnica i rebre entre dos i quatre mesos d’escola. En l’àmbit tècnic, tothom estava d’acord amb mi, però les empreses-lobbies de seguretat (com Prosegur, amb la Caixa al darrere) em van fer una campanya en contra.
Em van fer fora perquè vam voler fer un salt qualitatiu, sobretot amb en Jaume Curbet: no volíem fer uns Mossos ni una Guàrdia Urbana igual que les anteriors, sinó aprofitar l’oportunitat històrica per fer un salt. Crec que aquest missatge, tot i els defectes, va anar bé i la policia es va començar a estendre pel territori.
Al llarg dels anys vam tenir una sèrie de dificultats. Ara que teníem “múscul”, necessitàvem més “cervell”, i per això vam intentar assolir l’ordre públic, el qual dóna molta importància però et desgasta molt, ja que t’has d’enfrontar a estudiants, ocupes, el món sindical… Aquest salt qualitatiu va ser difícil, i en Pujol em va dir que ho deixés estar i posés aquest àmbit en mans de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional: la nostra policia era maca i, en certa manera, estimada. Va ser més o menys llavors quan van publicar-me aquella frase al diari: «Els Mossos no són les monges de Calcuta» (volent dir que la policia havia d’actuar).
Ja no cal dir que vaig plantejar tenir un Servei d’Intel·ligència de la Policia, una Brigada Antiterrorista, Unitats Especials com els GEO, etc. per no dependre dels serveis de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Però no hi va haver l’oportunitat. Hi ha hagut una quantitat de directors generals i de consellers els noms dels quals no es recorden (a excepció, potser, del meu, del de Macià Alavedra, de la Montse Tura i d’algun més), i és que hi ha hagut un problema: això de la policia no interessa a quasi ningú. Tant a un ajuntament com a la Generalitat, totes les conselleries tenen demanda de polítics, menys la conselleria de seguretat. En aquest aspecte, en Pujol, tot i les ganyotes que va fer, va decidir posar-me al capdavant de la seguretat malgrat jo ser una rara avis de Convergència.
L’intent del cop d’Estat del 23-F de 1981, provocà alguna reflexió al Govern de la Generalitat sobre el tema de la seguretat? Quina era la consideració, durant la presidència de Jordi Pujol, sobre la seguretat i la creació d’un cos de policia propi?
És la gran oportunitat que vam tenir a la nostra base política (a la qual li tremolaven les cames per a aquestes coses) de fer entendre que era molt necessari i important tenir un poder coercitiu.
Però posteriorment, als que volíem tirar endavant aquest projecte ens va tocar una loteria molt important: el 23-F. Va ser un fet important perquè el president Pujol, sobretot, es va adonar que estava exposat, ja que els policies que tenia allà (de la Diputació i alguns coneguts franquistes) van trucar al capità general i van dir: «¿Qué quieren que hagamos con esos payasos?», és a dir, amb en Pujol i tots els que estaven allà. Donat aquest fet, crec que no va ser casualitat que, després d’haver entregat diversos informes a en Pujol i als consellers de Governació d’en Tarradellas, de cop i volta se’m cridés. Estava a casa tranquil·lament i la meva dona em va dir: «Escolta, tens al telèfon el conseller Macià». Ell em va dir que havia de venir a la Generalitat perquè en Pujol volia parlar amb mi sobre el projecte de la policia.
Em vaig dirigir al Palau de la Generalitat i li vaig dir al president que havíem de tirar endavant la Policia de Catalunya. Des del primer moment en què vaig plantejar la Policia de Catalunya, mai vaig proposar crear els Mossos d’Esquadra, sinó que volia crear una policia netament nova perquè, amb tots els respectes pel cos dels Mossos d’Esquadra, la seva història no era totalment neta. Vaig creure que crear una Policia de Catalunya amb aquest nom i completament nova seria el millor. Però, de totes maneres, vaig acceptar perquè en Pujol em va aprovar una cosa que per a mi va ser importantíssima: com que jo era militant i fundador de Convergència, necessitava que la resta de quadres importants de la Conselleria fossin socialistes i comunistes. En Pujol inicialment va protestar, però, és clar, la policia no pot ser d’un sol color, i en aquells moments el PSUC era molt important: era el gran partit de Catalunya.
El juliol de 1983, el conseller de Governació Macià Alavedra el nomena director general de Seguretat. Llavors, formarà un equip de treball que Jaume Bosch ha qualificat de «fundacional». Qui integrà aquest nou equip i quins foren els objectius immediats?
La idea va ser meva en col·laboració amb Lluís Renau, de Convergència (el meu segon o adjunt). Ja us he explicat que crèiem important que hi hagués un comunista i un socialista a la Conselleria, no perquè fessin de comunistes ni de socialistes, sinó simplement perquè es donés la imatge que aquella era la policia de tots, i no la de Convergència. Aquest aspecte no va agradar gaire als convergents, però després ho van entendre, com va fer Macià Alavedra. Així doncs, vam començar a tirar endavant el projecte. Jo sóc periodista, motiu pel qual desconeixia alguns aspectes del tema; per això era important tenir en Jaume Bosch, advocat especialitzat en temes de policia. El vaig posar al capdavant de la Subdirecció General de les Policies Locals, perquè controlés totes les policies locals. D’altra banda, en Jaume Curbet tenia una trajectòria de llibres sobre policia, i amb ell vam crear una col·lecció de set llibres (que no entenc per què no han continuat) que anomenàvem “llibres fonamentals” i que tot mosso havia de llegir.
Vam intentar que l’estructura que vam crear fos de gent il·lusionada. Em van acusar d’apartar funcionaris, tot i que, contràriament, els vaig intentar guanyar, però és que durant l’etapa de posada en marxa s’havia de col·locar gent que trenqués amb el que hi havia i que estigués disposada a donar-ho tot i dedicar-hi molt de temps. Després que m’equivoqués dient «Aquells vells, que callin», referint-me a Tarradellas, em van fulminar i em va saber greu per la gent que ho va intentar i ho va fer bé, com en Lluís Renau. Però és cert que la meva personalitat va ser difícil de substituir: tinc els meus defectes, però també sóc un cavall sicilià que vaig al davant de tot. Tanmateix, jo era conscient que no en sabia, de tot, i quan em preguntaven certs aspectes o havia de fer un discurs, m’ho feia en Jaume Bosch.
També vaig procurar que els meus entorns veiessin que tenia en compte el que feien: al donar la cara, l’equivocació és teva i no dels altres. Aquesta actitud per a mi és molt important, i amb els meus equips de policia va passar el mateix. Vam tenir equivocacions i èxits, però teníem una manera de fer amb la qual ens enteníem entre nosaltres; només ens miràvem i ja ens enteníem. Crec que el que vam crear amb aquell equip, que va perdurar durant deu anys per després desfer-se, va ser molt important.
Quina és la importància de la figura de Jaume Curbet (1952-2011)?
En Jaume Curbet era l’home que més llibres sobre policia havia elaborat. Com he dit, vam crear aquesta sèrie de “llibres fonamentals”. D’aquest aspecte se n’encarregava en Curbet, que, a més, parlava diversos idiomes.
Jaume Curbet va tenir una importància cabdal. En primer lloc, va ser primer tinent d’alcalde i responsable de la Policia Municipal a Girona. En segon lloc, va començar a trencar el tabú d’evitar els aspectes policials. En aquells anys, com he explicat anteriorment, en un ajuntament els temes de la Policia i la Guàrdia Urbana quedaven a l’aire i ningú se’n volia encarregar; fins i tot es preguntava si algú tenia algun familiar que fos Guàrdia Civil o Policia Nacional perquè pogués ocupar el càrrec. En Jaume es va negar rotundament a aquesta pràctica i a la idea que la Generalitat no fos capaç de generar gent pròpia que assolís aquests càrrecs.
En Jaume també va saber crear escola i va ser el nostre teòric, sense el qual no hauríem pogut tirar endavant la Policia de Catalunya. Quan jo feia un discurs, m’anava assessorant sobre què treure o què afegir i m’ho deia amb una gran autoritat, tanta que fins i tot jo callava (cosa molt difícil).
Jaume Bosch, en el seu llibre La nostra policia (Eumo Editorial, 2018), situa els anys noranta com la dècada en què s’inicia el gran salt qualitatiu del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Hi està d’acord? A què és degut?
Sí que hi estic d’acord. Aquí és on s’hauria de reconèixer el paper fonamental de Jordi Pujol. Jo, que sóc pujolista, he de dir que va entendre que la necessitat que la Policia de Catalunya s’estengués per Catalunya era una de les batalles que havia d’ajudar la política del peix al cove; és a dir, també havia de posar els Mossos al cove.
Us explicaré una altra anècdota (perquè, com diu en Joan B. Culla, íntim amic meu, les anècdotes són allò bo per als historiadors). Quan en Pujol estava negociant al Majestic em va trucar i em va dir que demanaria les competències de Trànsit a Madrid, però jo li vaig dir que la Guàrdia Civil no marxaria de les carreteres. Tanmateix, em va donar una lliçó perquè se’n va sortir, cosa que no crèiem ni en Jaume Curbet, ni en Jaume Bosch, ni jo mateix.
El dinamisme i la velocitat del desplegament dels Mossos a la dècada dels noranta xoca amb els alts i baixos i l’estancament del cos a la dècada dels vuitanta. La consolidació del cos de policia va estar subordinada al joc polític dels governs de Jordi Pujol amb el central de Madrid?
Siguem positius: en Pujol aprofitava això per tirar endavant. El gran problema que hi ha hagut va ser aquella etapa en què l’Estat es va trobar que li faltaven molts efectius de la Policia Nacional, promocions de la Guàrdia Civil, etc. en l’àmbit estatal. Això va anar provocant que a Catalunya, on ja s’estava produint el desplegament dels Mossos, s’haguessin de prendre mesures. En aquells moments jo era al Govern amb en Carod Rovira, i a certes localitats hi havia greus mancances, com era el cas de Tarragona, amb línies de guàrdies civils que havien de tenir 60 guàrdies civils però que a la pràctica en tenien disset o divuit; hi havia pobles de Lleida on la Guàrdia Civil pràcticament tenia quatre o cinc efectius (el de l’oficina, el del telèfon i poc més). Per què? Perquè els guàrdies civils i policies nacionals que demanaven plaça no la demanaven a Catalunya; per tant, va produir-se un gran buit.
Aquest buit tenia dues maneres de solucionar-se: la que jo hauria fet (potser equivocant-me), que era anar a poc a poc i amb bona lletra a l’hora de fer promocions (sense l’angoixa de treure una promoció immediata de 1.500 mossos), perquè Catalunya no tenia (ni té) prou nois i noies joves amb vocació policial; i la segona opció, la d’anar ràpid i treure 1.500 policies.
En aquell moment hi havia un conseller d’interior d’Iniciativa per Catalunya que va insistir molt en la segona opció. D’aquesta manera, es va produir l’entrada en massa del Baix Llobregat als Mossos. Molts dels guardes privats del moment (que cobraven 700 euros mensuals i treballaven precàriament amb contractes de vuit mesos) van acceptar l’oferta de treballar sense pensar-s’ho dues vegades, aprenent català, passant a cobrar 2.000 euros al mes i tenint un contracte indefinit. Amb aquesta entrada massiva, el cos de Mossos es va descompensar. No dic que l’entrada del Baix Llobregat fos dolenta (de fet, va ser una cosa bona perquè lligava la realitat del país), però es va desequilibrar el cos en tant que la majoria no tenien vocació policial.
Per a mi això va ser el gran cop a la nostra unitat de Policia. Això t’ho poden dir ara els mossos que d’aquí a poc es jubilaran (els de la meva promoció ara tenen 58-60 anys). Aquests expliquen que, de cop i volta, van entrar milers de nois i noies que podien haver estat en empreses privades, i crec que aquesta va ser la gran dificultat del cos.
Després hi ha hagut una segona dificultat: la frenada d’aquests últims set o vuit anys sense cap promoció. Això ha provocat tant aspectes negatius com positius. D’una banda, molts mossos han marxat a les seves poblacions. De l’altra, en moltes comissaries tots saben parlar català i l’utilitzen per contestar la ciutadania si se’ls adreça en aquesta llengua, però al Baix Llobregat tothom parla en castellà, i a la Brigada Mòbil (si els escolteu parlant pel carrer) la majoria parlen castellà. El parlar no té importància, perquè el castellà és i serà una llengua important a la societat, però evidencia aquest buit omplert ràpidament amb la gent del Baix Llobregat.
En Pujol va témer per si no érem a temps de formar el cos policial, i per això va creure oportú ocupar tot el territori ràpidament i d’aquesta manera. Molts sectors van pensar que els Mossos serien un aspecte local de Barcelona i els seus voltants, però després es van trobar amb 17.000 mossos a tot Catalunya, van veure la creació de la Policia Científica, de la Policia Tecnològica i Antiterrorista…
Aquest és l’aspecte que crec que s’hauria pogut fer d’una altra manera, però és que Catalunya no és una nació reconeguda, sinó que està sota la tutela de l’Estat. Per tant, crec que vam fer molt.
Ab Origine
