En un article a la Vanguardia Jordi Joan Baños explica com el líder Kurd Öcalan porta vint anys incomunicat a l’illa penal d’Imrali.
A continuació el reproduïm íntegrament:
La Turquia dels anys setanta, vuitanta i noranta sobreviu al mostatxo d’Abdullah Öcalan, en règim de rigorós aïllament. Tal dia com avui, fa vint anys, el fundador del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) era capturat a Nairobi, en circumstàncies encara envoltades de misteri. Però el culte a la seva personalitat no s’ha apagat entre els adeptes i la qüestió kurda, lluny d’empetitirse, s’ha internacionalitzat.
Aquell 15 de febrer del 1999, Ankara creia que havia escapçat una vegada per sempre la insurrecció dels “turcs de les muntanyes”, la identitat dels quals negava. Tot i això, els cartells amb aquell bigoti marxista-leninista –avui destenyit– no només es mantenen al quarter general del PKK a Qandil –avui Kurdistan iraquià– sinó que s’han expandit per una quarta part de Síria, sota la protecció de l’exèrcit mateix dels EUA i de la seva força aèria. Síria, on tot va començar, ho ha trastornat tot, incloses les esperances de vies polítiques.
A la mateixa Turquia, el nacionalisme kurd va aconseguir entrar al Parlament el juny del 2015 amb les seves pròpies sigles, HDP, per primera vegada.
Després ho ha tornat a aconseguir en les dues cites següents, malgrat el llindar draconià del 10% de vots a nivell nacional imposat pels militars.
La relació entre el PKK i l’HDP està oberta a debat, però la devoció que sent per Öcalan la majoria dels seus votants –i no diguem els seus diputats, entre qui hi ha fins i tot un dels seus nebots– està fora de discussió. Atesa la incomunicació d’Öcalan –i a falta de telepatia– la pregunta és qui dirigeix el moviment kurd i quin és el seu objectiu, malgrat que el mateix Apo –diminutiu d’Abdullah– renunciés públicament a la independència durant el judici.
Va ser el 1999, quan a Ankara li van ser suficients cinc mesos per jutjar quinze anys de guerra de guerrilles amb quaranta mil morts i per condemnar Öcalan a la pena capital. Tot i això, les negociacions d’accés a la UE van portar el govern de Recep Tayyip Erdogan a commutar la pena de mort per cadena perpètua.
Abdullah Öcalan, gairebé septuagenari, continua confinat a la presó de l’illa d’Imrali, al mar de Màrmara. La mateixa on va ser executat el primer ministre Adnan Menderes i on va ser tancat l’autor de L’Exprés de mitjanit, després un film.
Encara que sobre el paper ja no està sol –la presó acull entre tres i sis presos més– el seu règim carcerari és de total aïllament. I els seus advocats no han aconseguit reunir-se amb ell des del 2011. Tot i això, fa dos mesos un germà va aconseguir fer-li una visita, la primera autoritzada en dos anys.
Tot i així, 300 presos kurds estan en vaga de fam per protestar per les condicions carceràries del cabdill. Entre ells, la diputada Leyla Güven, que després de ser excarcerada, assoleix avui els cent dies de vaga, entre l’hospital i el règim domiciliari. Nou diputats més de l’HDP continuen a la presó.
Sense canvis en perspectiva, ja que l’AKP d’Erdogan necessita l’extrema dreta, l’MHP, per sumar majoria. Encara que la resta de l’oposició és gairebé igual de jacobina i va acusar Erdogan de traïció quan va acordar una treva amb el PKK –secundada per Öcalan– entre el 2013 i el 2015. L’AKP i l’HDP es divideixen el vot kurd gairebé a parts iguals.
La mateixa situació a Síria que va propiciar l’acostament va acabar fent-lo volar pels aires. El suport d’Erdogan als que pretenien fer caure per les armes Baixar alAssad va ser correspost per aquest deixant via lliure al PKK a la frontera amb Turquia. La coalició d’aquests amb els EUA contra l’Estat Islàmic, des de finals del 2014, va encendre les alarmes a Ankara. Com que el PKK és una banda terrorista per a la UE i els EUA, aquests últims insisteixen, contra tota evidència, que l’YPG no és la filial siriana del PKK.
Així mateix, Öcalan, símbol del nacionalisme kurd –tot i que s’expressa millor en turc– va substituir a les seves obres, ja fa quinze anys, el marxisme i l’estat nació pel “federalisme democràtic” i municipalista del nord-americà Murray Bookchin
Ilker Basbug, excap de l’Estat Major turc, traspua escepticisme: “Els Estats Units van entregar Öcalan per apoderar-se del PKK”.
Jordi Joan Baños
La Vanguardia 15-2-2019
