Ben-Ami:“Trump és un home sense conviccions, només busca tractes”

Comparteix!

La Vanguardia entrevista el que va ser  ser ministre d’Exteriors d’Israel i ambaixador israelià a Espanya,Shlomo Ben-Am, que reflexiona sobre l’actualitat política internacional marcada sobretot per l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca.

A continuació la reproduïm íntegrament:

 

És possible que Trump intenti crear una espècie d’OTAN contra el gihadisme i l’ Iran?

És possible, no seria una filosofia nova. Als anys 50 del segle passat els EUA i Occident van crear l’aliança de Bagdad, que aleshores combatia contra el comunisme. Ara l’enemic ha canviat, però la filosofia de tenir un anell de països amics per enfrontar-se contra el terrorisme és un concepte de contenció típicament americà. La novetat és que en aquesta aliança hi podria haver també Israel. I perquè hi sigui, és necessari resoldre el problema palestí.

Com resumiria el primer viatge de Trump a l’ Orient Mitjà?

Va ser un viatge que no estava basat en cap tipus de valors. No és com Obama, que ens va parlar del patiment del poble palestí, els drets humans o la necessitat de ­democràcia al món àrab. La de Trump és una política exterior realista, pragmàtica, que no està impulsada per cap mena de principis morals o ètics. Va tenir un cert èxit: el que ha fet és definir les fronteres de l’aliança americana a l’ Orient Mitjà, que inclou el món sunnita ­liderat per l’ Aràbia Saudita. En el cas israeliano-palestí, no hi va haver cap al·lusió a l’ocupació o els assentaments, absolutament res. Va ser particularment empàtic amb els israelians.

En aquest moment està en l’etapa de les pastanagues. El seguirà un període de pals?

Sí, segur. Això explica que després de sortir d’Israel cap a Roma, Netanyahu ja va parlar de les seves dues condicions ineludibles: que reconeguin Israel com a Estat jueu i que Jerusalem serà sempre la capital indivisible d’Israel. És interessant que Netanyahu digués que no ho havia pensat mai que en la seva vida veuria estats àrabs enemics convertir-se en aliats.

Molta gent que critica la nova geopolítica recorda contínuament que el wahhabisme dels saudites o qatarians va finançar i finança el terrorisme. És cert?

Esclar que és cert. Crec que el problema amb aquesta diplomàcia sense valors de Trump és que ignora tot el mal que sorgeix d’a­quests règims medievals i autòcrates. No els va dir cap paraula sobre l’islam extremista, el finançament que han donat a grups radicals de l’ Orient Mitjà i l’exportació del wahhabisme fonamentalista. Trump no pretén reforçar estats, ni divulgar la democràcia sinó fer tractes d’armament i una aliança contra els enemics comuns.

Hi ha qui diu que aquest és el president més proisraelià que hi ha hagut a la Casa Blanca.

Depèn de com es defineixi ser proisraelià. Si és dir tota l’estona que ho estàs fent bé, des del punt de vista del centre o l’esquerra no és ser proisraelià, sinó donar incentius a una situació insostenible d’ocupació dels territoris palestins, en els quals Israel degenera en un Estat binacional. Per mi, proisraelià seria un president que reconeix la grandesa del que els israelians han aconseguit, però que alhora té la determinació d’empènyer-los cap a polítiques diferents en la qüestió palestina. Trump és un home sense conviccions, el que busca és fer un deal, i jo crec que en algun moment el veurem enfrontar-se als israelians quan vegi que les posicions en aquestes negociacions són inadmissibles, la qual cosa no condueix a un acord. Jo estic plenament convençut que no aconseguirà un acord; i què farà quan arribi a aquest punt? Tenint en compte l’actual posició del Govern israelià, dir, com proposa Abbas, que cal començar les negociacions des de les propostes més avançades d’ Ehud Olmert, que els palestins havien rebutjat, prova el grau d’irrealisme de la part palestina del que es pot aconseguir en unes negociacions.

O sigui, que entre el màxim que pot oferir Israel i el mínim que poden acceptar els palestins hi ha un abisme enorme.

Sempre ha estat així. Ens va passar el mateix a nosaltres (el Govern d’Ehud Barak) i a Olmert. Proposes els límits òptims del que pots oferir, i no et trobes mai el mínim que demanen els palestins, i quan ve un altre govern, sigui d’esquerres o de dretes, exigeixen començar des d’aquell últim punt. Això és no entendre la ineludible lògica del pèndol polític inherent a la democràcia. Si has rebutjat el que et va oferir l’esquerra pacifista és un contrasentit pensar que la dreta, que arriba al poder precisament perquè les propostes de pau de l’esquerra han estat derrotades a les urnes, millorarà la proposta. L’únic que jo veig que es pot aconseguir és que la iniciativa de Trump desencadeni una crisi política a Israel i Palestina.

Per què van fallar 25 anys de negociacions amb els palestins?

Jo parlaria de negociacions de dos governs, que són els que van negociar un acord final: el nostre i el d’ Olmert. No hi ha un acord ideal, i si Abbas encara té la idea de continuar el que va presentar Olmert, que suposava tornar el 100% dels territoris de Cisjordània, dividir Jerusalem i internacionalitzar la Ciutat Antiga, serà complicat. No són prou realistes ni capaços d’avaluar el context històric i estratègic.

Poden països com l’ Aràbia Saudita, Egipte, els Emirats Àrabs, Jordània o el Marroc pressionar i ajudar els palestins per arribar a un compromís?

Crec que sí. Amb nosaltres i Olmert van posar pressió exclusivament sobre Israel. En aquest moment també poden posar pressió sobre els palestins. Recordo les meves converses amb Mubarak, quan jo li demanava que parlés amb Arafat. Ni se li passava pel cap. Sempre deia que ens esforcéssim nosaltres per no haver d’enfrontar-se ell als palestins. Sempre han estat sota el xantatge moral i polític dels palestins. Ara, per la histèria col·lectiva al món sunnita per l’ Estat Islàmic ( EI), l’ Iran i la guerra a Síria, potser siguin capaços de pressionar els palestins.

Pot un Abbas de 82 anys, debilitat políticament fins i tot dins del seu moviment Al-Fatah, aconseguir un compromís i sobreviure?

No, i per això no veig la possibilitat d’un acord. Abbas no té el carisma d’ Arafat. La tragèdia real d’aquest procés va tenir lloc el 2001. Arafat era l’únic líder palestí que amb la seva firma podia evitar una guerra civil palestina. Abbas no es pot permetre aquest luxe. No es pot permetre rebaixar el preu que va posar Arafat.

A Riad, 69 països formen una coalició sense precedents organitzada pels EUA contra l’ EI. També lluiten sobre el terreny Rússia, l’ Iran o Hizbul·lah, entre altres potències. Estem davant una Tercera Guerra Mundial?

El cert és que hi són només per fer impressió. Els importants són l’ A­ràbia Saudita, Egipte i Jordània. La coalició contra l’ EI és de difícil comprensió: parlem de 30.000 individus, avui molts menys, amb camionetes Toyota. Veure-ho com l’objectiu estratègic més important em sembla francament estrany. L’antídot real als gihadistes són estats-nació forts. On no n’hi ha, com al Iemen, Líbia, el Sinaí, Síria o l’ Iraq, hi ha l’ EI.

És possible, després de l’esclat dels últims sis anys al món àrab, tornar enrere en la història i ­ressuscitar els països enfonsats com eren abans?

Ho veig molt difícil. A Síria, la so­lució més probable és el model de Bòsnia en els acords de Dayton, una balcanització de Síria.

HENRIQUE CYMERMAN BENARROCH,
La Vanguardia 29-6-2017